ASICS GEL FUGI ES

Ja tinc a casa les noves ASICS que m´acompanyaràn durant uns mesos pel meu medi més habitual, la muntanya. Doncs fa uns dies gràcies a TRND vaig rebre la bona noticia que m´havien seleccionat per fer la prova d´unes ASICS de Trail Running, quina sort ja que les sabatilles de muntanya les faig anar a tot drap i al llarg de l´any suposa una bona despesa. Havien agafat a 200 corredors d´entre milers de tot Espanya, per fer una macroenquesta de cinc models que ASICS havia llençat al mercat, tot depenent de les teves caracteristiques, t´enviarien un model o un altre. Els hi havies d´explicar per Mail una mica el teu perfil de corredor, nº de peu, tipus de petjada, curses en les que havies participat, quin era el medi en que més t´agradava còrrer i un llarg etc... Com que la muntanya és la meva afició, ja que cada cop m´hi passo més temps, els hi vaig enviar un bon informe, explicant també que tenia un blog on anava penjant les meves aventures. Ahir em van arribar i quan vaig obrir la caixa vaig veure les noves GEL FUGI ES, tenen molt bona pinta i no pesen gens, la sola sembla que s´agafarà bé al terreny, ho haurem d´anar a provar avui mateix, abans que acabi l´any. Salut, Muntanya i Força de cara al 2011 :)

Les GEL FUGI ES, el model de Trail d´ASICS en les que els hi farem molts kilometres.

Obrint la caixa per veure el model en que m´havien enviat. El Jan ja se les volia quedar...

Provant les raquetes al Pedraforca

26 de Desembre, Sant Esteve, decidim amb el meu germà fer alguna cosa diferent abans d´anar a dinar tota la familia junta i agafar gana. Com que el Tió ens "caga" unes raquetes doncs que millor que anar a estrenar-les, i per això escollim muntanya pota negra. Pujarem la tartera del Pedraforca, que per una webcam del "mountainrunners de Berguedà" varem veure que estava blanqueta. El passo a buscar d´hora i marxem encara de nit cap a Saldes, fot un fred que pela.

Faltant pocs kilometres per arribar a Saldes, fem una corva i ens trobem amb aquest paisatge tant espectacular, parem un moment amb el Jordi a fer la primera foto del dia, perquè s´ho mereix, quina muntanya, li tinc un respecte...

A 1/4 de 8 arribem al mirador de Gresolet i on el dia ens ofereix aquest espectacle tant al.lucinant, no hi ha ningú, estem solets i amb un vent que bufa francament fort, sortim del cotxe i la cosa no pinta bé perquè si a qui bufa tant, a d´alt pot ser increible. Amb el Jordi decidim que farem un troç i ja veurem si hem de girar cua. Agafem les motxiles i raquetes i cap al refugi anar fent a bon ritme.

Arribem al Refugi Lluís Estasen, i entre la temperatura i el vent la sensació de fred al cos és brutal, fem un parell de fotos i decidim que fins que no ens posem les raquetes no parem més, que el cos es refreda i costa entrar en calor un altre cop. Seguim el PR i en poca estona ens situem sota la tartera, aqui la cosa ja s´enfila i amb bon ritme anem salvant desnivell, en pocs metres ja ens podem posar les raquetes.

Enfilant la tartera, ja haviem entrat en calor i com més alçada guanyavem menys bufava el vent.

Aqui ja amb les raquetes posades, disfrutant de la neu nova i triscant per arribar a l´enforcadura

El Jordi apurant els últims metres de la tartera, i cremant els apats de Nadal.

Arribant a l´enforcadura, es pot veure com aqui també bufava el vent amb força tot enportant-se la neu del cim. Esperem que aviat caigui un bon paquet i tenyeixi de blanc tot el Pirineu, sinó en pocs dies desapareixerà tota la neu caiguda fins ara.

Un cop arribats a l´enforcadura varem estar una estona admirant les espectaculars vistes que es divisen desde allà, assentats sobre la neu, xerrant de les nostres coses, ara estem més units que mai, tinc ganes de fer coses amb el meu germà i disfrutar de la muntanya que tant ens agrada, encara que a ell li tira molt més penjar-se de les parets :) però crec que de cara l´any que ve el liaré per fer algún Ultra per etapes.

Imatges brutals desde l´enforcadura del Pedraforca, la muntanya sola per nosaltres.

Quan estàs bé el temps passa ràpid, i és el que ens va passar, mirant l´hora se´ns havia fet tard. Vam tirar tartera avall i la cosa ja es veia una mica més complicada, vaig fotre un castanyot i els pals em van anar a parar uns metres avall, sort vaig tenir que els vaig recuperar. La baixada va ser durilla, patinavem més del conte i varem llepar bastants cops. Un cop vam passar la neu, ens vam treure les raquetes i ja vam acabar de baixar la tartera com autèntiques cabres, com a mi m´agrada, jugant-me les dents a cada passa que faig, m´encanta. Acabades les pedres ens vam endinsar per el corriol que porta cap al refugi i sense temps de parar a fer el got vam càrregar els trastos i cap a Manresa, que tenien un altre tiberi per omplir els dipòsits d´energia. Aquest cop el cuiner era jo, BON NADAL A TOTHOM!!!

Muntanya en estat pur

Feia dies que no disfrutava tant d´un cap de setmana, hi aquest a estat genial, muntanya de la bona. Dissabte em llevo d´hora i marxo cap a Masella per pujar a la Tossa d´Alp i provar els esquis nous que em vaig autoregalar. Arribo, surto del cotxe i quedo acollonit, -11º sota zero, ostia quin fred que fot, però s´ha de patir una mica, sé que en poca estona estaré treient fum. Un cop preparat començo a enfilar pel sector de la Pia amunt, els telecadires comencen a funcionar, això vol dir que en pocs moments ja tindrem esquiadors avall. Vaig fent metres i desnivell i ja em sobra tot, perquè ha sortit el sol i ja apreta.

Pujant per les pistes.





Feia temps que no em sentia tant bé, sol sense ningú, pujo i parlo amb el meu pare, no sé si em sent, espero que si, però li vaig explicant totes les aventures que vull fer. Quan estic apunt d´arribar a la Tossa segueixo la traça d´uns esquiadors que diviso i enxampo quan soc a d´alt. Ells van cap al refugi i jo em quedo a fer un parell de fotos.

Seguint la traça

Marxo cap al Niu perquè fa molt fred, allà per això s´està de conya amb la llar de foc, em menjo un bon esmorzar, xarrem amb els guardes i al cap d´una estona gasssss cap avall, no sense tenir un parell de sustos, ja que em falta una mica de pràctica ... Bon matí de muntanya tastant la neu, esperem que en els pròxims dies caigui un bon paquet i anem a fer uns quants cims ben nevats.

Quins paisatges!!

Refugi del Niu de l´Aliga





Pedraforca i serralada del Cadí al fons.

Tossa d´Alp 2519 metres.

I avui diumenge hem pujat a fer la Berga-Queralt-Berga amb tota la recaptació per la Marató de TV3, amb el meu germà i el Joan. La meva mare també a pujat a fer la caminada junt amb els meus tiets. El circuit molt guapo, curtet però dur, i per uns corriols i paisatges esplèndids.

Circuit durillo de 14km i uns 800m desnivell +

Apunt de còrrer

La meva mare i els meus tiets en un dels molts corriols que hi havien en el circuit.

Vistes desde Queralt.

Bon cap de setmana aprofitant els matins a la muntanya i a la tarda passant-los en familia, tots fent pinya. Ara que venen uns dies de vacances miraré de fer el màxim de sortides disfrutant del que més m´agrada i m´ajuda a desconectar d´aquests moments tant durs. Però així és la vida, i el que hem de fer tots encara que ens costi és lluitar i cada dia que ens llevem viure el màxim. Salut i muntanya, AMUNT!!!

REPTES DEL 2011 (SI LA POTA ENS DEIXA)

GENER I FEBRER:

Aquests dos primers mesos de l´any vull mirar a veure si puc entrenar bé l´esquí de muntanya i mirar de fer alguna cursa de la FEEC tant d´esquí com raquetes. De totes maneres el Trail running no el deixarem de banda...








Març:


En un principi havia de seguir un pla per preparar la marató de Barcelona per baixar de 3hores, però per varis motius no crec que el segueixi gaire i aniré entrenant per sensacions i quan arribi l´hora mi llençaré de cap. A veure que surt, encara que em preocupen més els reptes de muntanya, com ara la marató del Congost, que serà la que marcaria el començament del nou any muntanyero.




42km per asfalt.





Marató del Congost (42km 3200metres desnivell +)




ABRIL:

Aquest més tenia previst el primer Ultra i viatjar cap a les illes a fer l´Ultratrail de la Serra de tramuntana, però em vaig empanar i se´m va passar. De totes maneres ja me inscrit a fer el Trail de 60km que crec que no està gens malament.





Trail Serra de Tramuntanya (62km 2700metres desnivell+)





MAIG:

Doncs continuem amb més kms, aquest més em decanto per l´Ultratrail de Barcelona, amb sortida i arribada a Sitges, tot pel Parc Natural del Garraf. El va comentar la Mireia a Corredors i em motiva bastant, també al ser aprop de casa.




UltraTrail Barcelona (106km 4000metres desnivell+)




JUNY:


Aquest any si!!!! O això espero, poder fer els Cavalls del Vent amb el meu germà, que ja fa un parell d´anys que ho diem i per un motiu o altre ell no pot. Jo serà la cinquena vegada però és que cada dia m´agrada més el parc natural Cadí-Moixerò.





Cavalls del Vent (80km 5000metres desnivell+)



JULIOL:

Doncs aqui arriba la pimera pedra de l´any, RONDA DELS CIMS, una volta espectacular i dura per Andorra i França. L´any passat quan vaig acabar l´Ultra mític vaig pensar que no tornaria, que cada any faria coses noves, però el destí a escrit que he de tornar i còrrer per les muntanyes on descansa el meu pare. Per això me inscrit i he escollit la cursa més llarga, per poder estar més hores amb ell.



Ronda dels cims (170km 11000metres desnivell+)




AGOST:


No he planejat res perquè esperaré a veure com estic físicament després de la Ronda dels cims, hauré de descansar i també hi han les vacances pel mig. O sigui ja decidirem sobre la marxa., ara que segur que una cosa o altre farem jejejeje.




SETEMBRE:


Doncs aqui hem arribat, ara que escric aquestes quatre línies espero arribar sencer i amb energia per afrontar el repte del 2011. TOR DES GEANTS, muntanya, pura muntanya. Una ruta per la Vall d´Aosta a Itàlia durant una setmana, la van fer els germans Terés juntament amb més gent l´any passat i em van posar les dents moooooolt llargues. Primer hauré de mirar si puc canviar vacances i com m´ho monto tot, ja que ho he de parlar amb la familia que són els que tenen l´última paraula. Esperem poder anar-hi juntament amb grans amics com en Clave, Bodi....





TOR DES GEANTS (330km 24000metres desnivell+) amb 150 hores.


De moment això és tot, esperem poder cremar les potes a base de kms, energia, respecte i sobretot molta il.lusió. D´això me´n sobra... GAS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

II Marató Pirata de Montserrat (42km 2750mk d+)

Després de la magnifica ideia de l´any passat d´organitzar una trobada guapa entre amics i fer una marató per la muntanya on vaig més a entrenar, aquest any arribava la segona amb moltes ganes. Desde que es va publicar al Blog koala i havia un ambient força important, a la gent que li agrada li encanten aquestes iniciatives. Tot va anar rodat fins que uns indesitjables se´ls hi va posar al cap que no deviem fer-la, resulta que espatllavem la muntanya... Què!!!!!! Quins collons, si els únics que no rebentem la muntanya som nosaltres que ens l´estimem i la cuidem com ningú. Primer que es mirin tota aquella colla de pixapins que hi pugen el cap de setmana, d´aquests si que jo entrenant per allà d´alt he vist més d´un tirar la merda a terra. No em vull encendre més perquè ja hi vaig prou en aquests moments. No és que estigui gaire inspirat però el que si que vull dir és que he tingut una gran sort d´haver conegut en tant poc temps gent tant i tant maca que fan el que els agrada disfrutant i deixant disfrutar. Donar les gràcies als Koala´s per haver dedicat aquesta segona marató al meu pare i fent el minut de silenci abans de començar a còrrer, MIL GRÀCIES A TOTS. La Marató doncs va ser genial, vaig sortir amb el grup de les vuit de matí per fer-la en unes 5 horetes.

Vaig desconectar uns moments i em vaig tornar a sentir d´alló més bé durant el temps que vaig durar, ja que l´abductor em continua castigant i vaig parar al km 23 sense quasi ni caminar. Dolgut perquè tenia moltes ganes d´acabar amb els meus companys de grup i anar trobant-ne d´altres pel cami. Vaig parar al monestir amb el meu germà on ens hi esperava la familia, feia un fred tremendo, plovia.




El Guido, el Joan i l´Albertus van tirar escales amunt tot anar buscant el cami de l´arrel. Vam esmorzar una mica i vam anar al bruc a veure uns quants companys, en tenia ganes, tot i que no vaig poder saludar-ne d´altres. No ens vam quedar a dinar ja que encara no estem preparats i no voliem amargar la festa (en el bon sentit). felicitar com no al Carles i al Pedro per tant bona ideia i sobretot a als que van estar al peu del canó als habituallaments, ja que feia un dia horrorós. Per llegir cròniques i fotos més extensament, passeu per la web de l´equip http://www.koalasteam.com/.



Bons moments disfrutant per Montserrat i coronant Sant Jeroni (punt més alt 1237 metres).

ET TROBAREM A FALTAR PAPA.

Quan vaig començar a còrrer fa uns 3 anys i vaig decidir fer aquest blog, mai m´hagués pensat que hauria d´escriure una crònica com aquesta, NO ÉS JUST. M´ha costat però ara que tinc moment de serenitat i estic un pèl més trànquil li vull dedicar quatre paraules a una de les persones que més m´ha marcat en aquesta vida juntament amb la meva mare. Entre els dos m´han ensenyat a estimar, lluitar, respectar, disfrutar de les persones i de l´entorn que tant estimem, la muntanya. Desde ben petits ens portaven primer a mi i després el meu germà a fer petites excursions, haviem fet molts cims quan eren ben bé uns marrecs. Li encantava la muntanya, aquest estiu em va acompanyar a Xamonix durant tota la setmana abans de l´UTMB i es va quedar meravellat d´aquella muntanya blanca tant imponent, els seus ulls desprenien felicitat, m´encantava veure´l tant feliç i a sobre amb tots nosaltres. Però aquest dissabte passat no havia d´haver arribat mai.

Els meus pares es van escapar a Andorra a fer una d´aquelles excursions que tant els agraden, la ruta dels estanys d´Angonella. Van deixar el cotxe a LLords i van començar a caminar tranquilament desafiant els 1000 metres de desnivell que hi havien fins els llacs. Un cop arribat al refugi d´Angonella el meu pare es va marejar i va caure a terra adormint-se per sempre més. La meva mare molt valenta va fer tot el que va poder per despertar-e´l però ja no va obrir més els ulls. Estic desfet, papa ets massa jove per deixar-nos sols, a partir d´ara comença una lluita molt pitjor que la d´un Ultra, però mica en mica lluitaré com ens vas ensenyar i espero que a partir d´ara vinguis amb mi en totes les aventures que tinc pensades per les muntanyes d´àrreu. T´ESTIMO!!!

Tornarem!!!!!

L´altre dia com és habitual vaig anar a fer massatge amb la meva fisio preferida :) i mentres m´apretava em va fotre bronca perquè havia abandonat totalment el Blog, tenia raó. Doncs últimament entre les lesions i que vaig de cul no tenia gaire temps ni ganes d´escriure totes les curses i travesses que vaig fent. També influeix bastant el fet que al fitxar pels Koala´s doncs tenim un equip de periodistes i informàtics que són un 1o i un s´acomoda deixant que facin la feina els craks com el Koala, Martox, Albertus ... Només dir que a partir d´ara penso anar actualitzant el blog de mica en mica fins deixare´l al dia altre cop. Em queda molta feina per fer però ja ho farem ja. La pròxima cursa que faré serà aquest diumenge la Berga-Santpedor juntament amb un altre company, el Martox. 55 km de pistes xtremes pel Bages i Berguedà on patirem i molt, aqui s´ha de còrrer de valent. SALUT I MUNTANYA ... SEMPRE!!!!!!!

Que n´aprenguin!!!!!

Olla de Nuria (23km 1800m d+)

20 dies desprès de la pallissa més gran que mai havia fet, tocava la gran Olla de Núria, clàssica entre les clàssiques, no estava gaire per tirar coets, però com que ja havia fet la inscripció i les ganes tiren molt més doncs em presento a fer ben bé el que pugui. La zegama catalana li diuen, i de fet quan estàs apunt de coronar el Puigmal un se sent important sentint com l´aninem, apreta les dents i fa servir les poques forces que li queden després de fer 1000m positius en poc més de 4km.

Arribo a Ribes amb el Robert, aparquem i agafem el cremallera on ens porta als corredors cap d´alt el santuari de Núria. Que guapo que és aquest lloc, m´encanta!! Anem a buscar el dorsal i ens comencema preparar les coses per deixar-ho tot ben lligat. Comencen a aparèixer craks per tot arreu, Kilian, Agustí Roc, Jessed, Ricardo Mejia, Just .... I molts que em deixo, aquesta cursa és pota negra. Saludo als molts amics que avui han vingut a fer aquesta meravellosa cursa i anem a escalfar una estona, ens plantem a la sortida i ... Amunt!! Mare meva que dreta que és la pujada, des del primer moment ja em noto les cames molt pesades, no tiro i ja veig que patiré, m´agrada. Vaig tirant com puc sense menjar-me gaire el cap, i més quan corono el Puigmal i veig que he fet exactament el mateix temps que l´any passat, que malament que vaig. Menjo i bec algo i em deixo anar cap baix, ara comença una altre cursa, plena de tobogans i molta pedra, a disfrutar.

Començo a adelantar força gent i això m´anima una mica a apretar la màquinaria, comencem a coronar pics Noucreus, Noufonts ... Tot això per sobre dels 2700 metres d´alçada durant força estona. Ens anem creuant amb excursionistes i gent que anima, se´m fa prou entretinguda fins que sento que em criden, ostres si són els koales Manel, Martox i la seva dona l´Alba, estàn fent l´Olla en plan entrenament i en sentit invers al que fem nosaltres. Dues paraules i marxo ràpid, que tinc ganes d´acabar i mirar de baixar el temps de l´any passat.





Corono l´últim cim, em sembla que el pic de l´Aliga i gassssssssssss cap abaix, baixada força dreta i tècnica que han canviat respecte l´any passat, aqui perdo temps segur perquè no em puc deixar anar del tot. Ja sento l´Speaker que va dient els noms de la gent que va arribant. Últim tram encimentat abans d´arribar al monestir, apreto per veure si puc baixar el temps, però sorpresa, han canviat el final. S´ha de donar tota la volta al llac, s´em destrempen els plans, ja ni miro el crono i faig la volta tot gaudint i esperant l´arribada on en trobaré amb la familia que ja tinc ganes de veure. El millor de tot, poder fer els últims metres amb el meu fill el Jan. No té preu!! Al final doncs 3h 10 min i cincuanta i algo de la general, encara està prou bé tot i que l´any passat em vaig sentir molt millor, clar que no encara no feia bestieses d´aquestes de 100km. Salut i muntanya!!!!

Andorra UltraTrail Vallnord (112km 19400m desnivell acumulat)

Us poso quatre paraules del meu amic Clave on defineixen molt be el que varem fer a Andorra.

Il.lusió, respecte, ambició, superació



Sembla que fa 2 dies que vaig començar un pla d´entrenament per preparar dos objectius per aquesta llarga temporada, i ja han passat vuit messos, llargs, durs pero amb unes ganes tremendes de cremar kms i muntanya. Un ja ha caigut!!!!!
Som divendres 26 de juny i em despedeixo de la meva xicota i el meu fill a Manresa, me´n vaig amb uns nervis increibles cap a Andorra. El viatge se´m fa molt curt perque no paro de fer-me la pelicula de la cursa, nomes pensant en el fortissim desnivell que haurem de superar i les hores que estarem disfrutant de la muntanya i de gent realment meravellosa. Arribo a Andorra i truco al Clave, ens trobem amb ell i l´Angel Moreno, tots ben nerviosos anem dient la nostra, apareixen per alla grans craks com el raul Angulo, Xesc Teres, Lluis, Guido, la Mireia.... I molts que em deixo pero que els tinc a dins delmeu cap, un per un. La tarda passa lenta i dormo una estona, despres quedem per anar a sopar i em menjo un bon plat d´espaguetis i una bona cervesa, haviam si aixi se´m passen els nervis jajaja. Arriba l´hora d´anar a posar-se el tratge de feina i els nervis ja si que no em deixen ni pensar, no se que agafar, poca o massa roba, pals o sense, dos o tres parells de mitjons... Ostia no se que fer!!Vaig cap a la linia de sortida amb una motxilla carregada com si marxes una setmana jajaja. Alla escoltem les ultimes explicacions sobre el Trail del Gerard (organitzador). Son les 23:55 i comença a sonar una musica tipus opera on se´m posen els pels de punta, focs artificials i tots amb la boca ben oberta, mare meva, espectacular!!!!

Les 24:00, gasssssssssssss, sortim amb el Clave guradant molta pota que sabem que allo sera molt dur. 6km de pla passant per poblets fins arribar a Llords, alla comença la primera pujada seria cap el Clot del Cavall. Com puja i quanta aigua que baixa, ara aixo si espectacular la serp de llumetes que es veu muntanya avall. Com que deu ser la primera se´m fa curta, coronem i ens deixem anar amb un corriol espectacular on ens deixara a peus del Comapedrosa, respectivament al seu refugi, on mengem una mica i tirem sense pensar-ho gaire.

Tornem-hi, amunt, aqui el cami (si es que es pot dir cami) es una tartera malparida on nomes faig que caure, no ho entenc, em començo a rallar una mica pero sense dir res i amb orgull segueixo cap amunt, xafem neu, molta neu, agafats a una corda anem salvant desnivell, s´ escolta un gaiter i van tirant coets des del cim, es un somni i ho estic vivint. Les 4 del mati i estem a quasi 3000 metres, amb musica i gent animant, realment el que estem vivint quedara en la nostra ment per sempre. Ara aixo si, porto un "pajaron" a sobre que m´adormo, (sort del Carles que no em deixa pensar) sera l´alçada? Doncs avall, la baixada es ultratecnica, nomes faig que caure, sembla com si no hagues xafat mai muntanya, sort que arribem a una vall on hi hamig metre de neu i l´unic que has de fer es deixar-te anar i tirar-te, aixecar-te un altre cop i tirar-te, aixo es cosa de bojos!!!!!

Arribem al refugi de la Coma on mengem un caldo que entra de por, mengem una mica i tirem. Es fa de dia i aixo ja m´agrada mes, pugem un bon repetxo on seguidament comencem a baixar per les pistes i corriols de l´ estacio de Pal, alla ens trobem l´Abuelo i tirem junts fins l´habituallament. Com ja va comentar en Clave alla se´ns apareix un paio corrent d´esquena, alla ja em vaig acollonir perque em pensava que anava molt tou, pero no!! Falsa alarma, quin friki. Tornem a omplir els diposits de gasolina i em poso de curt, ja que el sol comença a apretar, ostres ho havia d´haver fet abans. Sortim per uns corriols on hi han unes vistes que es per quedar-te a viure, mare meva que xulo. Anem tirant i de cop ens trobem un bony davant nostre, es el bony de la Pica, ostres quin "pepino", doncs tornem a pujar, i ara amb tot el sol picant l´esquena. Se´m fa curt i ja som a la carena, cosa que vol dir que ens queden 9km de baixada fins a la Margineda. Tram de cordes i cadenes que fa acollonir fins i tot al mes expert escalador, estan bojos aquests andorrans!!!!!!

Un cop passat aquest tram comença una baixada tecnica i dreta sense cami, tot camp a traves on acabo amb els genolls i tormells ben destrossats. Km 42, per fi arribem a la Margineda, ja era hora perque tenia unes ganes tremendes de menjar, canviar-me i descansar una estona. Parlem amb en Clave i em diu que ara ve una pujada d´uns 1400m d+ qu ens l´hem d´agafar molt de tranquis. Aqui necessito sentir la veu de la Meritxell i la truco, al sentir-la m´entra una energia que de cop li dic al Carles que "p´arriba" que ja estic a tope, gassssssssssssss!!!! Comencem a tirar mica en mica xerrant i motivant-nos l´un a l´ altre, quin esport tant meravellos. La pujada es tremenda i pugem com les formigues a bon pas, començant a passar els primers "cadavers", tot fa preveure que hi haura un daltabaix, aquest Ultra es durissim.

Es divisa el refugi de Prat i apretem el ritme ja que anem els dos ben secs i necessiten hidratar-nos. Ens trobem l´Abuelo i diu que plega, que li fot mal tot, intentem evitar-ho pero sense exit, em sap molt greu, l´any que ve li has de fotre canya. Enfilem direccio Bou Mort pensant en arribar al refugi de Perafita el mes aviat possible ja que alla i podrem menjar i canviar-me de mitjons. Arribem al refugi, mengem pero no ens entretenim gaire, ja que l´organitzacio ens avisa que han pronosticat tempestes sobre les 15:00 de la tarda i son la 13:30. Espavilem i sortim direccio al refugi de l´Illa, aquest troç m´agrada molt ja que el vaig fer l´any passat per la marxa de CapdeRec. El lloc es espectacular, aigua per tot arreu, cascades, rapids, es espectacular!! Aqui amb en Clave parema refrescar-nos i juguem una mica amb l´aigua, quin parell de marietes jajajajaja. Jo m´amorro al riu i sense pensar-ho gaire bec aquella aigua fresca i dura que conte quantitat de minerals, ho pagare mes endavant amb problemes d´estomac. A uns 20 minuts d´arribar al refugi s´ajunten uns nuvols negres i de cop comença a descarregar una tempesta brutal, es en aquests moments on apretem mes per arribar al refugi. Arribem i estem congelats, el primer que fem es treure´ns la roba i jo em foto a un pam de la llar de foc, on acabo amb la pell mes feta que un pobre garrinet a la brasa jajajaja.




En aquests moments diuen que neutralitzen la cursa, quina putada!!! Durant aquests moments nomes fan que arribar corredors tots ben xops i congelats. Per sort la gent de l´organitzacio ens cuida molt i ens fa un caldo bonissim i un cafe que tambe entra de maravella, sort d´aixo. Es un moment un pel dramatic perque comença el baixon, parat, amb 65km i 6600m d+, mals pensaments, sort en tinc que en Clave me´ls treu del cap rapidament i em fot les piles, gracies germa!! Passades dues hores ens diuen que s´obre una finestra en el temps i que podem marxar cagant llets d´alla.

Doncs som-hi, marxem uns seixanta corredors direccio la Collada de Pessons, on escassos minuts d´haver marxat del refugi, torna a caure una altre tempesta. Alla tots estem ben acollonits, ja que els trons sonen a cau d´orella i nosaltres carenejant la Collada, argggggg. Coronem i un "friki amb un paraigues" ens indica el començament de la baixada. Avall, es divisa una tartera brutal, amb força neu, mare meva que patirem, pero sabem que anem directes cap l´habituallament del km78 i aixo ja son paraules majors. La baixada es durissima, no es pot correr ja que entre la neu i l´aigua que cau patina moltissim. Fem el que podem fins que conseguim arribar a les pistes d´esqui de Grau Roig. Des d´aqui ja es veu el poblet de les Bordes d´en Valira. El final de la baixada es fatal, pel mig d´un bosc tot enfangat sense cami, dramatic, pero tot i aixi arribem, enmig de la gent on t´anima i et puja la moral que no ho saben prou be. Un cop arribats em menjo dos plats d´arros amb tomaquet que entren "de muerte", el Carles no el veig be, fins el punt que em diu que plega. No saps pas el que dius company, m´has estat ajudant bona part del cami a treure els malpensaments de dintre del meu cap i ara ho deixes... No no no, em poso firmes, li ofereixo els meus pals i el foto tivar cap amunt. En aquest habituallament hi ha una cosa molt clara, que si en marxes, es per acabar, arribar a Ordino com un dels pocs elegits que aconseguiran fer-ho. Ens mirem i sabem que ho farem. Aqui hi torna a haver molta gent que plega, em sap molt greu perque hi ha gent que conec, l´any que ve segur que si companys!!!! Doncs amunt, juntament amb l´Ernest i 2 nanos mes comencem a pujar la primera de les tres muntanyes que ens queden, es dura, pero pugem a bon ritme, xerrant i agraint les vistes perque encara es de dia. Arribem a d´alt i ens animen, ja tenim la primera, ens en queden 2, la cosa comença a posar-se de cara, el que no sabem es que les dues que ens queden son durissimes. Encarem la baixada cap al proxim habituallament amb ganes i força animats, tot xerrant i esquivant tota mena de bassals i rierols que baixen per tota la vall, es impressionant. Aqui ja em de tornar a engegar els fronatsl, segona nit, deunido. Arribem a una pista i ja divisem el d¡refugi, que be, aqui em truca el meu germa i m´alegra molt, moltissim parlar amb ell, es fa molt agradable parlar amb aquests moments amb els que t´estimes, de cop recuperes per dins una energia que et fa anar com una moto. Arribem a l´habituallament i ostres ens ofereixen un caldo de verdures que esta tremendo, cauen dues tasses, mai m´havia alimentat tant be en cursa, aixo es nota i molt. Aqui ens espera una de les pujades mes dures que he fet mai, tant pel desnivell, pendent i sobretot pel cansament, aqui m´adono que de cames vaig sobrat pero se´m comencen a tancar els ulls. Mica en mica pugem sense apenes parlar, semblem ben be una expedicio a l´Everest, avancem lentament, pero cada cop ens apropem mes al cim, que dur que es, començo a veure coses extranyes, em sembla que es el reflexe de la lluna amb els llacs i la neu que esdibuixen coses rares, uff que malament. Per fi fem cim a la Cabana Sorda, com va dir el meu amic Clave els desnivells no son ni de conya els que posaven, aqui hi havia molt mes, se perfectament quant son 800m+. Fem un petit paro i ja encarem la baixada per encarar l´ultim cim, la Collada de Maners, 500m+ que seran brutals. Sincerament no se si es gaire bo portar el cos fins aquest limit, pero estava fos de ment, les cames m´anaven soles pero tancava els ulls expressament per dormir apenes uns segons, els tornava a obrir per veure el cami i els tornava a tencar, increible!!!! Pugem a dures penes i el grup es va separant, toco terra un parell de vegades per estar massa estona amb els ulls tencats, pero com que tota histori a que un comença te un final, doncs si, ultim cim, ens hem cascat 9700m d+, una bogeria. Ara queden uns 17km de baixada i pla fins tornar a Ordino, lloc d´on varem sortir divendres. Aqui segueixo amb l´Ernest, vaig com si m´haguessin drogat, seguint la llum del frontal i nomes pensant en veure al JordiPapiol i en Massa a l´ultim refugi, quins nervis!!! Vaig molt rapid, abduit i tirant com mai, vaig molt be de cames i m´ho estic passant be, gasssssssss. Per fi ultim refugi i una laegria tremenda al veure al Jordi, en Massa dormia, llastima.

M´hidrato una mica i m´assento a esperar amb en Clave, que no m´havia donat conte que s´havia quedat endarrera. M´adormo, foto cops de cap i el Jordi m´aconsella que tiri capa ordino que sino em passara factura aquesta estona parat. Sense reaccionar gaire doncs tiro sol cap avall, rapid, molt rapid, com sino hagues fotut res i porto 100km a les cames. Una mica mes avall enganxo l´Ernest que no s´havia parat al refugi, anem fent fins a Ordino corrent, caminant, els meus peuets ja no poden mes, despres de tantes hores en remull estan fets un fastic. 6hores 30 minuts de diumenge, es ja de dia i per fi comencem a trobar gent, poca, pero ens animen com mai, saben que el que acabem de fer es espectacular, se m´escapen unes llagrimes, es la cosa mes dura que he fet mai i estic apunt d´acabar, ultima rampa i que dura que es fa i aixo ja esta. Despres de 28hores i 43 minuts arribem a Ordino. Ara si que tinc moltes ganes de veure el Jan, la Meritxell, els he trobat a faltar, mai haviem estat tant de temps separats, pero se que estaran orgullosos de mi, aixo es molt gran. Passem meta i ens espera l´Angel (maestro liante), mes gent, el Gerard (organitzador) i dos de la creu roja que ja em veuen la cara que porto jajajaja. Clave amic meu, que dic, ets com el meu germa gran, gracies per compartir aquesta fita tant important per mi, ens tornarem a veure i encara estarem mes orgullosos de nosaltres.

Ernest encantat de coneixet i ens veiem a xamonix campio.

Felicitar a tots els craks que he conegut aquests dos anys i tantes coses he apres d´ells... Guido, Rul, Xesc, Massa, JordiPapiol, Mireia, Abuelo, Cunyats, David, Mia... I molts amics que em deixo. Felicitats a tots. Salut i muntanya!!!!