viernes, 9 de diciembre de 2011

HAT-TRICK A VALLTER, GRA DE FAJOL-BASTIMENTS-PIC DE LA DONA

Porto un més i mig sense calçar-me les bambes per culpa de la pubàlgia, mai m´hagués pensat que una lesió m´amargaria tant la vida. Com que m´han recomanat repós de córrer doncs vaig fent cosetes el cap de setmana per alta muntanya. Em queda lluny de casa, qüasi dues hores de cotxe fins a Vallter, però un cop quan ets allà tant se val perquè realment l´espectacle visual entre muntanyes val molt la pena.





Pugem amb en Martox, el meu mestre alpí, a mirar de fer els tres cims de l´olla que envolten la vall, El Gra de Fajol gran, el Bastiments i el Pic de la dona. Marxem a les cinc del matí i quan encara es fosc amb la llum dels frontals pugem direcció al refugi d´Ulldeter, aqui de moment encara no fan falta crampons. On si que ens els posem és sota la pala del Coll de la Marrana ja que la quantitat de neu i la pendent que hi ha es fan indispensables. Pugem a bon ritme direcció el primer cim del dia, el Gra de Fajol, el dia es brutal, gens de fred i uns paisatges al.lucinants, que n´estic de content, en Martox em sembla que també.





Arribem al cim i fem unes quantes fotos, poca estona perquè a d´alt el vent bufa fort i en pocs segons et quedes congelat. Baixada alegre cap al Coll de la Marrana i enfilem la pala del Bastiments on apretem les dents i la fem en un moment a bon ritme. La patata se surt del pit, com es nota l´alçada!!! Estem a 2800 i pico i disfrutant d´una vall blanca on se´t glacen els sentits, en Martox m´indica un cim i un altre i jo hi paro atenció, quin crak s´ho coneix tot. Fem un mosec i ens llancem per una carena espectacular que sobrevola les pistes d´esqui i on ens portarà al tercer cim del dia, el Pic de la Dona.
Aquest cim encara una altre vessant on el sol aqui pica de valent i on mica en mica perdem alçada direcció al parking on tenim el cotxe. Aqui ens anem creuant a múltitud d´esquiadors, alpinistes... on disfruten de les grans muntanyes nevades. Gran dia i gran despedida del Koala Martox ja que s´ha d´operar d´un petit problema que el tindrà apartat un temps de les nostres muntanyes, les cuidarem. Recupera´t crak :)





Posted by Picasa

Mentres seguim fent dia si dia també els exercicis per mirar d´enfortir el tronc superior, són un pal però per ara és el que hi ha si l´any que ve vull tornar a fer els meus Ultres amb una mica de cara i ulls. Fins aviat companys :)

domingo, 20 de noviembre de 2011

III Marató Pirata de Montserrat Memorial Claudi Cots (42km 2500m D+)




La marca del vi Més que paraules del sopar de divendres em ve com anell al dit, doncs fan falta més que paraules per definir tota aquesta moguda. Ens ajuntem uns quaranta corredors al Bruc pel sopar de gala de la III marató pirata de Montserrat, això promet i ho demostra el fet que abans de sopar ja no quedaven Volls fresquetes, sacrilegi!!!! Quin fart de riure, parlar, beure que ens vam fer, fins i tot de postres va caure una ampolla de Charteuse on se´m van curar totes les ferides. El superdetallàs del pastís de l´Emi i el Roger no té preu, igual que els calçotets que li van regalar amb el Koala, que n´aprenguin!!! Són la una de la nit i marxem que a les dues comencen a sortir els diferents grups. Vaig bastant perjudicat a causa de l´alcohol, però encara n´hi ha algún que hi va més jajaja. Estem apunt de fotre la bojeria amb el Guido de fer dues voltetes al circuit, sort que ens ho van treure del cap. Ara com que veig que si he d´esperar a les vuit del matí al campament gitano acabaré agafant un pet espectacular doncs decideixo fer un puja/baixa a Sant Jeroni a veure si se´m passa el bolet. Sortim muntanya amunt caminant a bon ritme amb la Mireia, el Pau, l´avi Mena, l´Orzo i companyia. Al cap d´una estona de pujar, primeres rampes al bessó d´un pobre noi i m´ofereixo per acompanyar-lo al Bruc i el grup pugui seguir amb els seus plans. Baixem a poc apoc i en una hora més o menys ja som al campament. Hi ha una festa acollonant, algún molt passat de rosca, però no diré noms jajaja. Jo tinc molt fred i decideixo ficar-me al cotxe per escalfar-me i dormir algo, però és impossible, ja que aquella colla d´animals no paren de moure´l, que cabrons!!! Al final es calma una mica tot i entra el Koala a dormir al meu costat, però ja són qüasi les set i ell ha de sortir a trescar, porta una caraja impressionant i tinc la sensació de que les passarà canutes, igual que en Joel. La sortida de les set és impressionant, cinquanta i pico persones disposades a disfrutar de la muntanya màgica i l´ambient Koalí. Un cop marxats preparo les coses i arriben les màquines del grup de les vuit, tinc el cos fatal i em sembla que avui jo també patiré de valent. Surt el Guido, el Jaume Bragulat i el cambrer de "Cal Noio" a tota castanya, qui els va parir, el Charteuse només fot que pujar i baixar, estic apunt de deixar un regal a la cuneta varies vegades, fins que decideixo baixar un parell de marxes i pujar tot sol al meu ritme fins a Sant Jeroni. Per darrera venen el farreti amb el salvador i l´Armen fent a bon ritme, segur que ja em caçaràn. Corono Sant Jeroni i m´entra la pajara, em colo baixant al pla dels ocells i no em creuo ningú, vaig una mica extranyat, fins que ho puc confirmar quan arribant a Collbató en trobo en Kako i em diu que encara no ha passat ningú. Ens parem a Collbató, m´espero tot xerrant amb l´Emi i companyia fins que arriba el Jaume i el grup de les set. Tot trencat i en Joel perdut, quin crak!!! Marxo d´allà amb uns quants koales i el Tronja anar fent xino xano i disfrutant més que patint, ja era hora, no n´apendré mai. La pujada a sant Miquel se´m fa curtíssima, la del monestir fins al pla de Santa Anna també, aqui per això marxem un pèl més ràpid i el grup es trenca en dos. Uns es queden amb el Carles i jo marxo amb un grup capitanejat pel canibal de les muntanyes (Farreti), vaig una mica collat perquè la son i les rampes comencen a fer efecte, suposo que molt i té a veure la quantitat d´alcohol ingerida unes hores abans jejeje. Comencem a baixar pel meravellós cami de l´arrel cami de Santa Cecilia amb el Molist i per fi arribem al segon havituallament portat per en Massa i en Paco Ramos. Ens tornem a trobar uns quants i flipo quan veig en Guido, diu que ha fotut un pet bestial, fins i tot s´ha ajagut sobre una pedra, quin bestia!!! Menjo i sobretot bec molt i sense encantar-nos marxem direcció Can Massana perquè l´hora se´ns tira a sobre. No m´enrecordava de lo dur que era aquest tram de Gr, plé de tobogans amb un puja baixa constant on t´acava de posar les potes a lloc. Aqui m´ajunto amb l´Esteban i el seu colega andorrà i parlant de futurs projectes arribem a can Massana, tercer havituallament i el més original, el porten tres pirates, la Dolo, la Mireia i l´Assumpta. Ens fan fer una petita gimcama on acabes amb un bon gotet de vi dolç, "parxe" a l´ull i plé de farina per tota la cara, això si... Ja som pirates!!! Amb l´hora al cul ens tornem a ajuntar els del grup de les vuit i marxem direcció al Bruc, no sense patir la pujada al Vicenç Barbé i sobretot la baixada tècnica pel Torrent del LLoro. Ens creuem amb el Koala, que diu que ha retallat una miqueta i nosaltres ja enfilem la pista on ens porta un altre cop al Bruc i on hi ha un meravellós vermout gentilesa del Pedro. Ja veig el Jan corrent cap a mi i una vegada més acabo amb ell en braços, espero poder-ho moltes vegades més, fins que el pugui aixecar. Un cop descansats marxem una bona colla cap al restaurant a omplir els dipòsits i a fer les últimes rialles després d´un cap de setmana inolvidable. Nanos moltes gràcies a tots, Koales, Koales Staff, voluntaris, patrocinadors i sobretot a aquesta gran familia de corredors i grans persones que ens hem ajuntat. L´any que bé la IV marató pirata...
No té preu la cara de ma mare quan li he portat l´enganxina i li he ensenyat les fotos del pastísset. Us dona les gràcies a tots per recordar la memoria del meu pare.

Amunt i que n´aprenguin!!!

lunes, 14 de noviembre de 2011

Marató del Montseny i trencada general (42km 2600 D+)




L´última cursa de l´any 2011 no va acabar gaire bé, defet no va acabar, només vaig córrer 9 dels 42km que tenia la marató. Em sap greu perquè va ser una cursa èpica, amb molt vent, molta pluja i molt fred. A més l´organització i els voluntaris es mereixen més d´un 10, ja que van haver d´aguantar durant moltes hores les males inclemències del temps. Anem al gra, fa un més a barraques de vinya ja vaig tornar a tindre molesties series al pubis i aqui al Montseny ja van passar a dolor i sense pensar-mo dos cops vaig plegar. Torno a estar com fa un any, la maleïda pubàlgia em persegueix i no hi ha manera de curar-la, serà també que no he estat quiet? Han passat deu dies i estic parat, dues visites a l´osteopata, porto un mono brutal, estic irritable i de mala llet. Necessito la meva dosi de muntanya, vull sortir però intentaré esperar fins dissabte a Montserrat. III marató pirata tot gràcies als grans amics dels KOALAS TEAM.


Els vull donar les gràcies pel gran detall que han tingut per recordar al meu pare, deu estar orgullós de la gent que m´envolta. De moment aquest serà el meu pròxim repte, després mirar guardar durant un temps les sabatilles i descansar les cames que s´ho mereixen. Porto dies perfilant el nou calendari per l´any que ve i comença a fer molta patxoca, de moment a l´Abril l´Ultra de la Serra de Tramuntana i al Juliol la Ronda dels Cims. Que n´aprenguin!!!

martes, 1 de noviembre de 2011

Sortida al Cadí (21km 1600 D+) i d´altres cosetes.

Dissabte varem quedar amb el Martox i els dos Jordis (meu germà i Molist) per anar a fer incursió al Cadí, ja tenia ganes de fer alta muntanya després del Tor. Farem una ruta que ja hem fet d´altres cops però amb una variant nova. Sortim ben d´hora de Gresolet seguint les marques de Cavalls fins el Coll de la Bauma, un cop arribats al coll hem de seguir per la pista i buscar un corriol que surt a mà esquerre amb marques blanques i verdes (SL).



Enfilem cap amunt en busca del cim del Comabona, la pujada és dreta però molt agradable de fer, el que el dia no acompanya gens i abans. Un cop arribem al Pas de Tancalaporta es gira un aire fred terrible on quedem congelats, tirem amunt ràpidament en busca del Comabona i així poder perdre altura i poder desenpallegar-nos d´aquest vent tan fred.



Busquem enmig de la boira el Gr 150 de la travessa del Cadí i seguir-lo fins la cabana de Cortils, on esperem refugiar-nos i esmorzar una miqueta. El cami és molt agradable de fer i anem trotant a bon ritme mirant de fer-nos passar el fred, en poca estona trobem la cabana molt ben arreglada i agafem forces.



Un cop menjats tornem a enfilar uns 200 D+ on ens portaràn un altre cop a enganxar els Cavalls del Vent directes cap al Colell. Quina passada córrer per aquests paratges de muntanya en aquestes condicions, sembla que no existeixi res més, ets sens lliure i només penses ens avançar i disfrutar. Un cop arribem al Colell agafem un corriol preciós en aquesta epòca de la tardor, i en 4km tornem a estar al refugi de Gresolet.



Aprofitant aquest llarg pont diumenge torno a fer un bon entrenament pels voltants de Collbaix i em surten 22km 1050 D+. Dilluns pugem al Monestir de Montserrat amb el Jan a l´esquena i sense voler acabo fent un entrenament de força on acabo baldat. I avui dimarts havia quedat amb el Jordi i el Jaume i em acabat fent la Montserrat Nord ben passadeta per aigua, diumenge que ve a la cursa com segueixi plovent, la canal de Sant Jeroni estarà maca. Sumant tots aquests quatre dies doncs m´adono que han sortit uns números bastant descents, 71km 4100 D+. Tot apunt per la marató del Montseny diumenge que ve. O volem o rebentem, ja aniré informant...

domingo, 16 de octubre de 2011

Barraques de vinya (23km 800 D+)



Retrobament a lo gran de l´equip Koala a Viladordis, només faltava el "Farreti" perquè celebrava el seus 30 anyets, felicitats Joan!!! M´agrada aquesta cursa perquè hi puc anar amb la bici, és al costat de casa i això s´agraeix molt. Estic motivat i tinc ganes de tornar a calçar-me les bambes i a veure que surt, ja que he estat parat un més pel descans obligat del Tor, on encara avui tinc les plantes dels peus ben tocades. Aquest 2011 ha estat un any d´Ultres, entrenos d´hores i d´hores i molt desnivell a ritmes trànquils, no he fet entrenaments de qüalitat i ni una sola sèrie i suposo que ho notaré ja que és una cursa molt explosiva i pel que vaig veient hi ha molt nivell. A les 10 donen la sortida i com no tothom surt a tota castanya carrer amunt, al cap d´un km ja vaig fos. Mare meva la que m´espera avui, però com que un no hi té res al cap, doncs li foto canya fins que el cos aguanti. Em col.loco amb un grupet al capdavant i anem fent tobogans amunt i avall tots junts fins que arriba la pista. "Arrivederci" com dirien els italians, miro el crono, vaig per sota de 4min/km i m´han deixat sol? Ostres com hi va la penya, com puc aguanto el ritme fins arrivar a l´havituallament on menganxa l´Albertus. A partir d´aqui anem fent juntets, parlant com no i així anem passant havituallament i kms. La falta de ritme i curses d´aquesta distància es nota i ha falta de quatre kms per l´arribada comencen les rampes als quadríceps, ostres ja no m´enrecordava d´aquestes sensacions.



És hora d´apretar les dents i tornar a patir una estoneta, últimament no hi ha cursa on les passi magres. Sort que aquesta és curta i en 2 hores torno a estar un altre cop a Viladordis. Estic content perque ha estat una gran jornda plena de retrobaments, al.legria, cervesa, perquè la bestia del Guido a fet segon, i jo tot i no estar en condicions he aconseguit un bon crono, hauré de treballar més a partir d´ara, he perdut la xispa i això no pot ser :( En definitiva, cursamarcada al calendari i gran festa posterior on hi ha hagut de tot, lo millor, el Sant Hilari del Jaume, que gran!!!

domingo, 2 de octubre de 2011

TOR DES GÉANTS (330KM 24000M D+)

IN BOCA EL LUPPO

Settore 1
Courmayer-Vallgrisenche
48,606km 3750D+ 3295D-

Diu una de les cançons d´Obrint Pas " Vull que recordis que un dia joves com nosaltres vam marxar lluitant, armats d´amor i coratge, combatent fins l´últim dia sota la bandera de la llibertat". Aquest joves (els nostres avis) lluitaven per la seva llibertat, nosaltres per un somni.





Som 11 de setembre del 2011, diada de Catalunya i aquest cop estic lluny de casa, estem apunt de viure una de les aventures més espectaculars i dures que el nostre cos haurà fet mai. Són les 10 de matí i donen el tret de sortida del Tor des Géants, sortim de Courmayer preparats per lluitar i superar els 48000 metres de desnivell acumulat que tenim per davant. Sortim un grupet i anem avançant a bon ritme direcció Coll Arp, 8km i els primers 1364D+. La pujada es fa molt bé, plena de zetes, l´helicòpter sobre nostre, una llarga cua de corredors tant per davant com per darrera nostre, l´espectacle és al.lucinant. Apunt de coronar ja se senten els primers crits i les esquelles repiquen el pas dels corredors, m´encanta. Un cop d´alt admirem uns instants aquelles majestuoses muntanyes i comencem una baixada gens tècnica pel mig d´una vall al.lucinant, direcció a la Thuile on parem a dinar. Primera parada on controlem el menjar que ens acompanyarà tants dies i on acabarem agafant-li un fàstic tremendo. Omplim els bidons preparant l´atàc al segon cim del dia, amunt cap el rifugio Deffeyes. Fa molta xafogor però darrera les muntanyes apareixen els primers nuvòls amb l´amenaça de pluja, abans de sortir han dit que podien haver tempestes per la tarda. La pujada cap al refugi també es fa bastant bé, per dins d´un bosc on raja una cascada inmensa i sorollosa, el cami és molt concorregut de gent que et va animant i això encara t´encoratja més, amunt!!



En un parell d´horetes ens haurem cascat els 9km i 1042D+ que hi havia fins al refugi, l´espectacle continua i estem davant una glacera impressionant, se´t talla la respiració al contemplar-la. Parem a menjar i aqui m´espanto una mica, ja que l´últim corredor de l´any passat (Gigi Ritz) arriba darrera nostre. Collons!!! que estem anant molt lents o que? Ja m´esbero, menjo un caldo amb uns fideus secs i m´abrigo, ja que el temps empitjora i comencen a caure les primeres gotes.



Marxem amb el Carles i l´Anna, acabem de coronar Passo Alto i comencem la baixada espectacular per un sender i un riuet meravellós direcció a l´havituallament de Promoud, no sense abans haver de superar un tram ple de bolcs de pedra on disfruto com una autèntica cabra. Tornem a menjar una mica i enfilem cap al Coll de la Crosatie 3km i 800m d+ que ens posaràn les piles. El temps empitjora molt i la pendent s´esbera de veritat, acabem coronant amb cordes i cadenes i tots ben xops, comença a fer fred. Descendint cap el Lac du Fond, i de cop el cel s´il.lumina i se sent una espetegada al on quedem tots muts i acollonits. Mare meva quin llamp, mai havia tingut la força del cel tant aprop del meu cos. Aqui sense voler accelerem el ritme i plovent a tot drap baixem cap al final del primer sector, Vallgrisenche, passant amb en Bodi sense adonar-nos. Primera etapa amb unes 12 hores, anem bé de temps. Ens dutxem, tornem a vestir, i com que segueix plovent em poso les mateixes sabatilles per córrer, error fatal on ho pagaré molt car.

Settore 2
Valgrisenche-Cogne
53,535km 4137D+ 4268D-


Tots apunt i comencem el sector on hi han els temuts colls de 3000 metres, enfilem muntanya amunt, de nit, plovent però amb moltes ganes. Ens esperen 11,4km i 1212D+ fins arribar a Coll Fenetre, abans però veient que el temps no afluixa i els llamps cada cop ens acolloneixen més, decidim parar al refugi Epeé a veure que fem, si continuem o parem a dormir. Mentres discutim el guarda ens diu que allò és passatger i que no durarà gaire, doncs li fem cas i sortim a coronar Coll Fenetre, aqui en Manel em fa posar amb la fita i ens fem unes fotos, ostia quin fred que fot.
Descendim ràpidament per una baixada acollonant, enfangada i on no pots cometre cap error perquè ten vas a can pixa, ostres com càstiga els quadriceps. Ben xops arribem al poble de Rhèmes on ens espera un caldo boníssim, ja es comença a veure algún cadaver a causa de la són. Segueixo menjant bé i tot el que es pot, perquè aqui comença el festival del segon dia Coll Entrelor un 3000. Ens agrupem tots i sortim de l´havituallament, el temps sembla que dona una petita treva i tornem a enfilar, aquest cop 6km i 1283D+. El grup aqui es trenca i tothom va avançant de nit pas a pas com pot, ja que aqui si et passes una mica de rosca notes com el cor comença a bategar més del compte a causa de l´alçada. Són qüasi les 7 del matí i conquistem Col Entrelor, el dia es trenca i el festival que tens davant dels ulls és espectacular, circs, glaceres... llàstima que fa molt fred i no puc estar-mi gaire estona.



Em trobo bé i comença un descens llarg i bastant pesat fins el poble de Eaux Rousses. Arribem junts amb en Clave i ens esperem a veure si arriben els altres membres del grup. Aqui parlem de que cadascú continuí pel seu compte ja que els ritmes són diferents i això és una lluita contra un mateix, a mi em sap greu, ja que no he vingut a buscar cap mena de posició i el que vull és disfrutar de la muntanya amb tot el grup, però em fan entrar amb raó ( ho això és el que ells creuen). Marxem el Carles i jo mateix a conquerir el que fins ara és la muntanya més alta que he pujat, Coll Loson 10,6km i 1642D+. El dia comença a ser radiant, sembla que les pluges no continuaràn i nosaltres pujant un 3300m, això és Pura Vida com diuen els germans Teres. Anem fent per uns corriols i paisatges al.lucinants, "ziga zaga", em fa mal el coll de tant mirar cap amunt, quines muntanyes, quin respecte que fan. Ens anem fent la goma amb bastants corredors en aquest punt, corredors on en el seu dorsal hi posa "Finisher Tor 2010" te´ls mires de manera diferent, amb respecte, busquen el mateix que tu, però per segona vegada, uff!!! Fent treballar la ment una vegada i un altre i mantenint llargues converses imaginaries amb el meu pare, ens plantem a sota del Coll on notes que et falta caixa, sembla que el cor hagi de sortir per un lloc o una ltre, quina canya!! Pujo i em penso que ho estic fent a bon ritme fins que de cop sento veus i em passa un paio puntejant com si res, ostiaaa!!!!



Un cop d´alt parlem amb els nois del control, quatre fotos i seguim gass baix no abans sense passar algún pas una mica complicat de cordes i cadenes, parem uns minuts al refugi Vittorio Sella on em curo unes llagues extranyes que m´han sortit als peus, em poso uns compeeds, un caldo i direcció a Cogne, després me´n dono comte que m´havia deixat tot el botíquin al refugi, el que el devia trobar es va fotre les botes, i havia pastilles de tots els colors. Un cop a la segona base de vida em torno a mirar els peus i tinc llagues per tot arreu, estic flipant. Li comento amb el metge, que em diu que no me les punxa pas i només me les tapa amb espadadrap. Vaig a dutxar-me, mengem una mica i intento dormir, dic intento perquè hi ha un paio que sembla un tractor dels anys 20, ostia com ronca el paio. El Carles si que aconsegueix dormir algo, jo desisteixo i marxo cap a les taules a berenar on tornem a coincidir amb el Bodi i l´Enric.

Settore 3
Cogne-Donnas
46,595km 1383D+ 2600D-


Abans que es faci fosc comencem la tercera etapa on mirant el road book t´alegres de que "només" hi hagi 1383 D+ on ens els pulirem al principi, tot coronant Col Fenetre a 2827m.Comencem a pujar una altre vegada, jo començo a tenir molesties a les plantes dels peus però de moment puc anar tirant, em concentro en avançar i avançar, sense importar res més. La pujada és força comoda, passem al costat d´una gran cascada, Lillaz, amb un soroll tremendo, quins paisatges. Segona nit i de moment vaig bé, ens coloquem els frontals, el cel és ben estrellat i comença a fer fred, espero a abrigar-me ja que a lo lluny ja es veuen les llums del Rifugio Sogno. Capgrós de mi arribo un pèl gelat al refugi, mare meva quin refugi. Hi ha menjar per un exercit, i diferent al que hem menjat en aquests dos dies, uns sof`s impressionants on hi ha algún corredor ben adormit, quina enveja... Primer de tot el que primer necessito són uns compeeds per les butllofes ja que comencen a rabiar. El guarda molt amablement me´n dona un parell i em curo, mentres parlem una estoneta amb el reporter de la revista Trail (haviam si hi ha sort i ens publica alguna foto). Un cop curat i després de menjar un caldo amb pasta ben calent tornem a enfilar els últims 300m que ens portaràn fins al Coll. Passen ràpid i de cop ja ens trobem desfent el desnivell que tant ens ha costat pujar. És per agafar-so amb calma perquè en aquest punt són 2.600 D- plens de pedres, arrels, fang... És tot un calvari, aqui tothom que et trobes està patint del mateix, els genolls comencen a notar el càstig, sort que a Donnas espero poder parar una estoneta i dormir. Continuem baixant i passem per dos refugis, on aprem poc més de 5 minuts per fer un café i seguir gasss cap baix. Després de fer tot un seguit de tobogans i de ponts penjats on hi ha un patí dñ altabaix que fot por arribem a Pontbosset, aqui parlem amb en carles de dormir una estona, putada, els tres nois de l´havituallament ens diuen que no.



Marxem un xic tocats tot travessant pobles, trams romans i asfalt fins que per fi arribem al punt més baix de la cursa, Donnas (330m). Agafem la bossa, ens dutxem i ràpid cap al metge on aqui si que em punxen les quatre butllofes que de moment he acumulat, ostia com crema el betadine, el que pobre home em fa una operació on sembla que me´ls deixa prou bé per poder continuar.



El Carles dorm i jo no tinc collons de tencar els ulls, això que estic fet pols, serà la cafeïna? No sé que és però som dimarts al matí i encara no he acuclat els ulls, fotaré un pet espectacular.

Settore 4
Donnas-Gressoney Saint Jean
53,542 4584D+ 3585D-

Ben nets, menjats i curats ens preparem per la quarta etapa, la que tothom li té respecte, la que et plantes en els 200kms, la que et fots un desnivell de la ostia, en definitiva, molt salvatge. Sortim amb molta calor, però amb moltes ganes, de moment pujant els peus semblen que aguanten, la son de moment no ataca, o sigui que amunt!! Ens ajuntem amb en Paco, un tros de pa, malagueny i amb un curriculum muntanyenc brutal, aqui la gent està curtida en mil batalles. Pugem uns 5km i 300 D+ fins el poble de Perloz on hi ha un grup de dones on tenen muntat un tiberi que fot por, he de dir que tot el voluntariat d´aquesta cursa és per treure´s el barret, t´ho donarien tot. Després d´omplir el dipòsit enfilem muntanya amunt fins el Rifugio Coda a 2224m, fa molta calor i les previsions són iguals pels altres dies de cursa, o sigui que ja ens podem anar calçant. La pujada és bastant suau, 1600 D+ en 12km per un bosc super alpí ple de ziga zagues, em recorda molt pujant cap al refugi de Colomers. Disfrutant del paisatge i escoltant Obrint Pas pugem a bon ritme fins a Coda, les vistes són increibles i l´ambient sensacional. Parem a omplir i menjar una mica i com que hem pujat, doncs tornem a baixar cap al meravellós Lago Vagno. Té un color preciós, turquesa, em quedaria per sempre més en aquest lloc sinó tingués familia. El dimarts s´acaba, el sol comença a perdrés darrera les muntanyes mentre nosaltres estem apunt de coronar Col de Marmontana després d´haver superat una altre cop 800 D+ en 6km, quin espectacle, el que estic molt amoïnat pel tema son ja que aviat farà 3 dies que rondo per la muntanya sense poder dormir. Baixant anem passant llacs i travessant valls increibles, on amb la llum dels frontals és pura magia. Aquest tram és un tobogan de parets d´uns 300 D+ amb molta pedra, molt tècnics, sobretot el Colle de la Vecchia (últim cim abans de baixar cap a Niel) on ens quedem sense respiració després de treure el cap entre les dues lloses gegants. Niel queda a sota mateix, ben il.luminat, preciós.



El que no és tant preciós és la punyetera baixada fins arribar al refugi, duríssima, amb un mal les llagues dels peus que em comencen a fer veure fantasmes. Arribem a lloc i decidim dormir un parell d´hores (fora de les bases de vida és el que et deixaven) primer per això toca parada amb el metge que em revisi els peus. Em trec els mitjons i m´asusto de com està el tema, aquesta quarta etapa plena de pedregots m´ha minat els peus, Sergi a partir d´ara toca patir i tirar. Intentem dormir amb unes tendes que tenen instalades però és impossible, fot un fred brutal i la gent que entra a la tenda et va despertant, o sigui que marxaré un altre cop sense dormir, ja van tres nits i ja no puc més, em començo a notar buit. Al cap de dues hores fotem el camp d´allà molt ratllats tots tres, ja que en Paco continua l´aventura amb nosaltres. Enfilem cap Col Lazoney 4km 832 D+ deunidó quin pepino, i jo que vaig coix i no ho veig gens clar, tinc ganes d´arribar a la base de vida i descansar de veritat. El carles tira i jo vaig fent amb el Paco, amb qui em trobo molt a gust i tot xerrant sens fa de dia coronant a 2400m.



No em cansaré de dir-ho, però aquesta vall és espectacular, estic fet pols però molt content, ja que estic a 9 km d´acabar la quarta etapa. El descens el faig molt lent i trucant a la familia on els hi vaig explicant les penúries de la última nit, però sem passa ràpid i de cop tot sortint del bosc ens trobem xafan asfalt, després d´una etapa dura on ens ha portat al voltant de 20 hores. Som a Gressoney (km 200 i 15000 D+ una bogeria) dimecres al matí, i com porto fent desde dilluns el primer que busco és el metge, on em fa unes cures al.lucinants, amb molt de tacte, el tio porta el "chaleco" de finisher de l´UTMB, o sigui que deu saber el que estic patint. Tinc molta gana, aqui em menjo dos plats de macarrons pomodoro i dos capuccinos que em deixen com nou. Parlem amb el Paco i quedem que no dormim, és d´hora i ja dormirem pel bosc quan la son ens ataqui de nou.

Settore 5
Gressoney-Valtournenche
36,018km 2749 D+ 2676 D-


Marxem del Palazzeto i seguim el riu per una via verda, en busca de la ansiada base de vida 6, fa molta calor i és ben d´hora, o sigui que avui tornarem a acabar ben cremats, tinc la cara i els braços ben negres, més que negres socarrimats de tantes hores campant per la muntanya. vaig llegint missatges, és increible el que heu aconseguit tots tant amb sms com trucades, l´energia que pot arribar a donar unes paraules sinceres i d´ajut, no em cansaré mai de donar-vos les gràcies. Amb l´emoció i les llagrimes als ulls vaig tirant direcció al Rifugio alpenzu, parada per omplir bidons i provar el Durbitan, encara no n´havia pres mai, però la son m´està castigant de mala manera i juntament amb les llagues als peus semblo un engendro voltant per la muntanya, lamentable.



La pujada a Col Pinter (és fa entre senders i rius per una vall preciosa) d´uns 11km i 1400 D+, és de bon fer, el que el sol apreta i has de beure sinó vols patir deshidratació. Ens anem fent la goma amb dos francesos on pujant els passo i baixant em passen, si hagués estat bé ni m´ensumen els gabatxos. Amb rabia i sense mirar amunt pujo i pujo fins que aconsegueixo arribar a Col Pinter 2776m, on les vistes tornen a ser d´escàndol. Després de disfrutar una bona estona, ja que pujant no em fan tant mal els peus, toca a tornar a patir de valent. baixada de 1000m D- fins a Saint -Jacques on m´espera una altre cura intensiva. Crec que hasta els cargols m´avançarien amb el ritme que porto a les baixades, però a base de coratge i missatges penso avançar fins que acabi o caigui mort.



Em torna a caçar en Paco i tot xerrant la baixada se´m fa més entretinguda. Abans d´arribar al poble, passem per una caseta on dues noies ens paren que prenen algo, agafem una cola pels dos i aprofito per mirar-me un dels peus que em fa molt mal. Al veure-ho una d´elles entra a casa i em treu el botiquí i em d´on una espècie d´ungüent casolà que diu que el fa ella, que me´l posi a les llagues que no em faràn tant mal. Es desviuen per nosaltres, és realment extraordinari.



Parada curteta i marxem no sense abans despedir-nos i agraïr el tracte que ens han donat. A mitja tarda i després d´un altre descens horrorós arribem a Saint-Jacques, demano "il dotore" i mentre em curen m´adormo 15 minuts. Impresionant com em desperto, el cos humà cada cop l´entenc menys, porto quatre dies de carrera i no he dormit n´hi dues hores. Fem un café i tornem a enfilar cap al Col di Nana 2770m passant pel Rifugio Gran Tournalin on sembla un macrohotel a 2535m, espectacular, tot de fusta i mab una gent super amable, amb molt de menjar un altre cop. Ens mengem una sopa de verduretes boníssima i un capuccino que treu els sentits, són qüasi les vuit del vespre i es va fent de nit, parlem amb en Paco a veure que fem, i decidim acabar de fer el coll, on queda poquet i mirar d´acabar la cinquena etapa abans de mitja nit. Em fa molta pena haver de marxar del refugi, s´hi està tant bé, però lo bo s´acaba, i més aqui al TOR. Amb una lluna plena espectular i un cel amb milions d´estrelles protegint-nos a cada un dels corredors i voluntaris arribem a Col di Nana i comencem un altre descens difícil, llarg, horrorós i molt pesat de 1500 D- fins al poble de Valtounenche. Aqui el mal és tant insoportable que arribo a marejar-me un parell de vegades, juntament amb la son i tot plegat, són moments de crisi molt difícils que encara avui escribint aquesta etapa no sé ni com els vaig poder arribar a passar. Per fi i molt desesperat cap a les 23:00 de la nit de dimecres arribem a una mena de teatre on el primer que fem és dutxar-nos i vestir-nos per aqui si, anar a dormir tres o quatre horetes ben bones. No abans sense passar pel metge i pobre, rebentar-me una mega butllofa al dit gros que semblava ben bé una piloteta de ping-pong. Fins i tot a mi mateix m´hagués fet fàstig rebentarme-la. Un cop curat cap a dormir i aqui si que dormo tres hores i perque em va despertar el Clave sinó n´hagués dormit dues més. Busco en Paco però no el trobo, enmig de tants llits i tanta gent no sé on s´ha fotut. Són les 3 de la matinada de dijous i estic ko, estic esmorzant amb els ulls tancats, em noto buit, necessito dormir una mica més, però el Carles diu que tirem.

Settore 6
Valtournenche-Ollomont
44,161km 3404D+ 3534D-


Marxem amb en Carles, a poc a poc fins que la musculatura torni a treballar, ara mateix està tot contracturat i semblem robots, alpinistes apunt de conquerir un 8000. Sort que en pocs minuts tot s´engrassa i un encara que no s´ho cregui ja torna a estar en cursa. Aquest cop anem a buscar Col Fenetre de Tzan 2.738m, una pujada d´uns 14km i 1200m D+ amb algún tobogan pel mig i ascendint per un bosc i passant per sota d´una pressa espectacular, com les de les pelicules d´en Bond, amb infinitat de llumetes i faroles, mare meva si rebentés això. És de nit i começo a tenir al.lucinancions, sento veus i veig cases on no n´hi han, sort que ja m´ho coneixo d´Andorra tot això, per sort no passa gaire estona que ja tornem assentats en una altre refugi, Rifugui barmasse. Fa fred i a dins si està perfecte, vull dormir 20 minuts però en Carles diu que no, que ell tira, hi comença a haver tensió i acabarà petant, hi han coses que no entenc. Marxo d´allà de mala gana, m´hi havia d´haver quedat però anem tirant, ell davant i jo darrera. Em fan mal els peus i m´adormo, de cop m´adono que no hi han marques, ja ens hem encigalat, retrocedim i per sort no ha estat gaire estona. Em torno a posar Obrint pas i em prenc una ampolleta de cafeïna, i decideixo que a partir d´aqui vaig sol, a veure si em caça en Paco i ja anirem fent junts. Abans de fer cim, hi torna a haver una caseta amb un petit havituallament, on tornem a coincidir amb el Clave, no paro gaire, fa fred, em prenc un café i cap amunt. Aqui ben bé no sé que acaba passant i acabem discutint, ell que vol tirar i jo que no puc, doncs l´invito que marxi que jo vaig més bé sol, estic més trànquil.



Aqui ja definitivament ja no ens veiem més fins Courmayer. Amb la meva música i guanyant desnivell a rribo al coll, el sol comença a fer presència i m´he de treure roba. Aquesta sisenaetapa és diferent a totes les altres, la primera pujada és la més llarga, però després et mantens a molta alçada i vas fent colls amunt i avall tipus Olla de Núria. Apareix el Cervino i amb ell el meu pare, s´em salten les llagrimes de cop, li encantava aquesta muntanya, sempre parlava d´ella des del dia que van anar-hi amb ma mare en un viatge que van fer per Suíssa.



Estem vorejant els 3000m i apareix aquella piramide davant teu de més de 4000m i realment és de les coses més al.lucinants que he vist mai. Van passant les hores i molt poc a poc també els kms, només penso en Ollomont, final de la sisena etapa, encara queda però el meu cap està tocat, les forces s´acaben i no sé com fer-ho. Vaig mirant el mobil i en quan sona un missatge me´l miro ràpidament, això és un plus de "x" kms més, en quan no tinc missatges doncs soc jo el que truco, necessito la veu de ma mare i la Meritxell, em diuen que tiri, que "només" em queden 60km, i entre llagrimes els hi dic que ja ho estic fent, però que mai més penso patir tant, cada passa és dolor, dolor a tot el cos, això és insufrible. A mitja tarda em torna a agafar en Paco i xino xano anem fent Colls, Col Terray 2775m, Col Chaleby 2693m, Col Vessona 2788m fins que arriba el maleït descens a Closé. Són 1300 D- que em fan veure les estrelles, un començament molt tècnic per una tartera, seguit per un sender on cada passa els tormells t´engeguen a pendre pel sac, dramàtic. M´he quedat sol i baixo com puc, ja que el meu ritme passa de penós a lamentable, fins que tot té un final i per fi s´acaba aquell infern, arribo a un prat i en Paco m´està esperant, em sap greu i li dic que tiri, que soc una càrrega i que ja m´ho faré sol. Em diu que val però m´invita primer a fer una dormideta de 20 minuts, li prenc la invitació i ens estirem sota un arbre. Al cap d´un quart d´hora per això ens despertem els dos per les picades de les formigues que se´ns estaven menjant, collons, si estem allà un parell d´hores només hi queden els ossos. La migdiada si se´n pot dir així sens ha posat de primera i ell tira cap a Closé, jo al meu ritme i arribo una mica més tard. Miro l´hora i no m´hi estic n´hi dos minuts ja que vull mirar d´arribar a Ollomont. Aqui no em faig mirar n´hi els peus, em fa por, tinc els tormells d´una embarassada i se m´hi estàn fent pupes perquè em freguen amb les bambes. Tornem a enfilar cap a l´últim coll del dia, Col Bruson, pujada de 1000 D+ i 7km, de bon fer fins al final, que és molt dret i pedregós. La faig molt bé i bastant ràpid ja que em tiro mitja hora parlant amb el meu germà pel mobil, em dona pota i pujant no em fan tant mal les butllofes. Un cop d´alt per fi veig el poble d´Ollomont, però no ens enganyem, almenys i tinc hora i mitja o dues fins que hi arribi. És el que m´ha agradat menys del Tor, l´aproximació als pobles i a les bases de vida, eren eternes, i acabaves desquiciat, i més suposo en el meu cas que no en podia córrer n´hi una. Almenys com havia pogut preveure arrivo a Ollomont de dia, el dijous ha estat un martiri però li he clavat l´estaca al Tor, em queden dos dies per poder fer la setena etapa i arrivo a Courmayer encara que sigui com un llimac. Entro al pavelló i vaig a veure el metge, no aguanto el mal als peus i cada cop que miro a sota m´espanto. M´estiren a la camilla i per primer cop en tinc un per cada peu, quin luxe. M´intenten treure les Brooks però no surten, estàn soldades als meus peus, és flipant. Em diuen que per anar bé haurien de fer-hi uns talls, dos als costats i un per darrera, els hi donc l´ok, estic al.lucinant del moment aquest. Al koala l´hi hagués encantat de veure allò tant Xtrem. Em fan unes cures prous bones per poder soportar l´última etapa, els hi deixo les bambes de record i me´n vaig a dormir. Vull tornar a dormir un parell d´hores i sortir per arribar el divendres de dia a Courmayer. Són qüasi les onze de la nit que em poso al llit i a la una ja em sona el mobil, quin martiri, no sé ni com em llevo i baixo a menjar. Uns macarrons a les dues del matí, un café, un durbitan i cap amunt. Abans però demano unes estisores per fer uns talls a les Icebug noves perque no m´entren, només tenien 100km pelats.

Settore 7
Ollomont-Courmayer
49km 2905D+ 3104D-

Surto tot sol, buit, fet pols, fa dies que estic aprop de l´infern però en poques
hores tocaré el cel. Vaig fent a pas de tortuga cap a Col Champillon 2707m, pujada per dins un bosc espés, molt dreta d´uns 6,5km i 1300m D+, vaig fent "s" i comencen les al.lucinacions, dinosaures que un cop m´hi acosto són arbres amb les seves branques, mantinc converses amb mi mateix, són moments de certa preocupació però menys mal que poc abans de fer el coll arribo al Rifugio Champillon, entro mort, la noia ho veu i m´ofereix dormir, jo no vull, però m´agafa pel braç i m´acompanya al llit. No em trec ni la motxilla ni les bambes, em posa una manta per sobre i em diu que quan passin dues hores em despertarà. Pobre, semblava un nen petit, només em faltava que em poses un bibi a la boca. Em toquen la cara i torno a veure la noia, em diu que han passat les dues hores i jo no m´ho crec, si sembla que han passat dos minuts!!! No vull marxar, però no em vull recrear gaire perquè ha arribat el dia de matar al Tor. M´assento a taula i em prepara un capuccino que em recorre tot el cos i de cop sense saber com torno a estar com un tronc. Li dono les gràcies, fins i tot l´abraço, no ploro per vergonya, però ho hagués fet, m´ha fet de mare durant unes hores i no sap com li agraïre durant tota la meva vida. Me´n vaig d´allà amb molta pena però vull acabar de dia i no em puc encantar, són les 4 del matí i encaro els últims 300 D+ que separen el refugi del coll. Tinc els sentiments a flor de pell i cada cop que penso en el meu pare, la familia, i en tots vosaltres no paro de plorar, camino i ploro, realment és molt estrany. Per fi veig sortir el sol en el descens cap a Saint-Rhemy, estic feliç perquè estic apunt d´acabar la bogeria més gran que haure fet mai, ha estat duríssim, molt en part per les plantes dels peus, no m´han deixat disfrutar del que hagués disfrutat realment d´aquesta cursa, però ja sabem tots que en un Ultra hi han tota mena de contratemps que un ha de mirar de superar. Vaig perdent alçada i començo a divisar la llarga pista que ens portarà al poble de Saint-Rhemy, en tinc ganes de trepitjar pla durant una llarga estona, els meus peus m´ho demanen a crits. Arribo a l´havituallament de Ponteille Dessot, hi veig menjar on fa sis dies que no menjo, tot un luxe, llàstima que no vull perdre temps i marxo esperitat. Em queden 10km de pista fins a Saint Rhemy i els aprofito per trucar, trotar una miqueta, el que les llagues em deixen i pensar amb tot el que m´ha arribat a passar desde que va començar la carrera. Per fi deixo la llarga pista i arribo al poble, molt bonic, turístic i amb unes pistes d´esqui guapíssimes. Aqui si que menjo un platet de caldo, embutit i unes galetes, ja que em d´encarar l´últim coll, Col Malatra 2936m, una paret de pedra acollonant i on sinó fos perquè Courmayer està darrera d´ella et posaries a plorar. Són les onze del matí i fa molta calor, comença l´aproximació cap a Malatra, 12km i 1400 D+, lenta molt lenta. Em passa l´Enric com una moto i em diu que vagi amb ell, li dic que no puc i que en poques hores en tornem a veure. Mica en mica aconsegueixo dominar aquell massis de pedra dret, tant imponent i en el que quan un acaba pujant pels graons metàl.lics que hi han al final sap que allò a acabat. No tinc paraules per descriure el que estàn veient els meus ulls, sembla com si acabessin d´obrir una finestra a d´alt el coll i et possessin tot el massís del Montblanc als ulls.



El cap em parla i m´avisa de que allò s´està acabant, de cop m´entristeixo, tinc moltes ganes d´arribar a Courmayer però no vull que allò s´acabi tot i el patiment que porto a sobre. Serà que estic delirant? Segur que si, he abusat massa de la cafeïna i els ibuprofens i em sembla que vaig mig dopat, Sergi tira cap avall i matem això d´una vegada.



Intento trotar però més impossible, faig servir els bastons de crosses i mica en mica m´acosto a Bonnati, fins que em criden i de cop se m´apareix en Bodi, no sé si és ell o una imatge, ens abracem, plorem, una imatge per la història. Avancem al meu ritme i li dic que tiri, que el pot córrer i jo no. Em diu que anem junts fins Bonnati i després ell tira. Arribem al refugi i ens clavem una cervesa, que per cert em puja bastant al cap. Marxem i en Bodi s´esvaeix de cop, ara el meu objectiu és Bertone, aquest cami ja el conec i em passa més ràpid del que em pensava, tobogans per una alfombra fresada de tanta gent que arriba a fer el Tour del Montblanc. Arrivo a Bertone i el somni de poguer arribar de dia sembla que el podrem complir. Arrivo al refugi amb un francés, els dos fem el mateix, ens demanem una "birra morati" i ens assentem disfrutant de les últimes hores d´un viatge d´anada i tornada al paradís fent parada a l´infern. Estic emocionat i no vull marxar, això s´acaba, però m´aixeco i em llanço com puc pel sender sense parar de pensar en l´entrada a Courmayer. A mitja baixada em trobo en Manels m´hi abraço com un nen petit, estic content però m´entristeix perquè s´ha quedat a les portes del somni. Amb ell vaig fent els últims metres avans d´entrar al poble on tremolo d´emoció a l´escoltar la gent, l´speaker i els esquellots que tant m´agraden. Entro pel carrer principal i m´abraço amb l´Eugeni, amb tothom que puc fins que per fi, divendres a les 18:28 i després de 128 hores acabo el TOR DES GEANTS.





No m´allargaré més perquè ja ho he fet prou, només donar les gràcies un altre cop a tothom i dir que és una cursa realment dura, molt dura, però única. Un cop l´has fet, mai més seràs el mateix.

IN BOCA EL LUPPO

sábado, 24 de septiembre de 2011

TOR DES GÉANTS noticia a manresainfo.cat


Païnt de mica en mica el que ha suposat aquest llarg viatge de 330km i analitzant dades, fotografies, fent memoria dels llocs, pobles i paisatges que he estat aquesta última setmana. Per fer una crònica a l´alçada de la cursa (això espero) necessito més temps, per això de moment us deixo la noticia que van publicar a manresainfo.cat gràcies al meu gran amic Raül "Koala" que em va fer una petita entrevista, gràcies a tots per tot el suport que m´heu donat i gràcies a l´equip dels Koala´s, sou benparits :)


Cots finalitza una cursa de més de 128 hores per la muntanya


El millor esportista de Sallent del 2011 aconsegueix acabar el Tor des Géants, una de les proves d'ultraresistència més dures del món Sergi Cots en el transcurs de la prova d'ultraresistència.





L'esportista sallentí Sergi Cots del Koala's Team Skyrunners va assolir la fita de finalitzar el Tor des Géants després de córrer per la muntanya durant més de cinc dies. Tot i disputar-se'n tot just la segona edició aquesta cursa està considerada com una de les més extremes del món ja que superaria l'Ultra Trail del Montblanc si es fes en les dues direccions de forma consecutiva.

Coincidint amb la Diada es va donar el tret de sortida al Tor des Géants, una cursa de muntanya de 330 kilòmetres i 24.000 metres de desnivell positiu que recorre els paratges alpins de la vall d'Aosta a Itàlia per la Via Alta núm. 1 i la Via Alta núm. 2. El recorregut travessa valls d'alta muntanya i colls de més de 3.000 metres a l'ombra de gegants com el Montblanc, el Cervino, el Gran Paradisso o el Monte Rosa, i d'aquí l'anomenada de la prova.

Enguany es disputava la segona edició i van prendre-hi part 550 corredors provinents d'arreu d'Europa dels quals només 301 van aconseguir fer el traçat circular amb sortida i arribada a Courmayeur. El guanyador va ser el suïs Jules Hernry Gabioud amb un temps de 79 hores i 58 minuts. El primer català va ser Eugeni Rosselló que va arribar en desena posició en 98 hores i 17 minuts. El darrer classificat va arribar dissabte, a les 15:54 de la tarda, després de gairebé 150 hores de competició. La resta de catalans van tenir sort diversa ja que en Carles Claveria i en Francesc Boada van poder finalitzar la prova, mentre en Marc Grases i en Manel Balet van haver d'abandonar.

Sergi Cots va fer gala de la seva categoria i estratègia com a corredor d'ultrafons i va demostrat perquè va ser escollit millor esportista de Sallent el 2011. La seva aventura va finalitzar divendres a les 18:27 hores, després de 128 hores i 27 minuts de travessa. Els moments viscuts en una epopeia d'aquestes dimensions són de tota mena, i les anècdotes incomptables. Poc després d'acabar, però, el patiment encara és el record més viu. Les butllofes i les ferides als dos peus provocades per la pluja de la primera nit són la seqüela física d'un repte una magnitud que costa d'imaginar.

La superació del dolor va ser el repte principal, juntament amb la son. "Des de diumenge fins divendres a la tarda vaig dormir un total de set hores: una estona tres hores, una altra dues i mitja, i vàries dormidetes de mitja hora. Paràvem a qualsevol lloc i posàvem l'alarma per a tornar a despertar al cap de 20 minuts. El més sorprenent és que despertaves com nou", explica el protagonista.

El suport rebut des de la distància per part de familiars i amics va ser fonamental, segons el mateix Cots, perquè aconseguís acabar la travessa. Un company i amic va facilitar el seu número de mòbil a través del fòrum corredors.cat, i en Sergi va rebre "un autèntic allau de missatges que em van ajudar moltíssim a superar els mals moments, a tots ells els hi vull donar les gràcies", recorda emocionat.

Els missatges i trucades de la família el van esperonar, però va ser sobre tot la força que li aportava una persona molt especial que el van anar fent avançar i, finalment, el van dur de tornada a Courmayeur: "Durant dijous i divendres vaig haver de deixar de córrer, caminava i només pensava en avançar, mica en mica però en avançar. No podia tornar a casa havent-me retirat d'aquesta bonica cursa. A més li devia al meu pare, ja que des que va morir el novembre passat corro per a ell i només per a ell."

I ara, mentre les ferides es guareixen, ja toca pensar en els següents reptes. De moment el calendari es presenta amb la Naturetarils Cavalls de Vent a principis d'octubre i la cursa de Muntanya Barraques de Vinya de Manresa. A mig termini en Sergi Cots té clars els objectius: "De cara l'any que ve si pogués m'agradaria fer una cursa pel desert, per etapes. No sé, primer ho he de parlar amb la família que són els que més pateixen alhora d'assumir aquests reptes, ja que necessiten de moltes hores d'entrenament i sacrifici. I de molts calés...".


lunes, 18 de julio de 2011

Ronda dels Cims (170km 11800m d+)




Primer objectiu serio de l´any, i primer fiasco important, estic tocat però penso lluitar i poder cumplir el somni del TOR. Han passat dues setmanes de la bona cursa a la Nuria-Queralt (encara he de fer la crònica) i ja som a Andorra esperant la sortida de divendres. Estem tots ben acollonits però amb unes ganes boges de començar. Jo no acabo d´estar del tot bé, estic molt intrànquil i neguitós d´estar aqui a Andorra. Fa vuit mesos vaig passar en aquest petit país, els moments més durs de la meva vida i vaig decidir de fer aquesta cursa per dedicar-la exclusivament amb el meu pare. Som divendres 15 de Juliol a les vuit del matí i 138 "sonats" sortim d´Ordino direcció cap a les inmenses muntanyes Andorranes. Sortim amb en Clave i el Lluís anar fent kms sense passant-se de ritmes, aixó és molt llarg i no és pot fer el burro. Encarem la primera pujada seria cap a la Collada de Ferreroles, pujada bastant dreta amb una Vall preciosa, aqui avancem a bastanta gent, on mica en mica tothom acaba posant-se al seu lloc. Un cop al Coll, baixada bastant extrema direcció al Refugi de Sorteny, on ens trobem amb en Massa que fa de voluntari. Mengem i continuem la nostra aventura cap a la Portella de Rialb, seguint el riu on anem omplint els bidons, ja que aqui el sol apreta i només fem que beure. Cada cop estic més neguitós perquè s´acosta el km 36, segueixo amb molta força però hi ha algo al meu cos que no funciona, fins al punt que he de trucar a la Meritxell per sentir la seva veu i calmar-me una mica, ho aconsegueixo i segueixo tirant, això si, molt fotut. Un cop al Coll, baixada bastant corrible fins tornar a pujar cap l´Estany Esbalçat, on en poca estona arribarem al segon havituallament, a Arcalís. Mengem, em canvien la balissa que em diuen que no va i enfilem cap al cim de Cataperdís, un massís imponent pedregós sobre les pistés d´esquí. Aqui si que les cames em fan figa quan veig el cartell dels Estanys d´Angonella, mare meva, el cos entra en un estat d´ansietat, on em costa fins i tot caminar. 500 metres més amunt passem pel Coll del Cataperdís, on les vistes són espectaculars, i on aqui si que m´enfonso emocionalment quan diviso els estanys, comencen a venir-me tot de records amb el meu pare, els ulls s´humiteigen i baixo per la tartera a tot drap per poder ficar les mans dins l´aigua dels estanys com si fos amb ell a qui toqués. Són moments duríssims, parlo amb ell, només faig que demanar-li que em doni forces per seguir, però jo sé que no podré continuar, no tinc forces per res més que no sigui plorar, estic amb un nús a la gola i amb una ansietat brutal. L´únic que em fa feliç és saber que ens va deixar sense patir i en un dels llocs més bonics que hi pot haver en aquest món.



Després d´estar uns moments amb ell en aquesta vall tant increible, em despedeixo, li dic que un dia d´aquests hi tornaré per estar amb ell molta més estona de la que m´hagués agradat. Segueixo el cami direcció al Clot del Cavall, tinc molt clar que no tinc gens de ganes de seguir amb aquell patiment i li comento amb en Clave que al Pla de l´Estany plego, parlo per telefon amb la meva mare i la meva tieta on em diuen que tiri, que a el li agradaria, però no puc, em sap greu però és massa dur. En Carles sap lo malament que ho estic passant i ni tant sols insisteix en que continuí, tot al contari, que em diu que si jo plego ell també. Merda!! Això em fa molt mal, ja que em sento culpable del seu abandonament, però ell diu que no, que no està disfrutant i que sense mi no té motivació. Gràcies Carles, això que vas fer és molt gran, ara que sapigués que em va saber molt greu, gràcies germà. Al km 44 sota del Comapedrossa, al refugi del Pla de l´Estany va acabar el meu periple per Andorra, després de passar un altre cop per uns moments molt durs i haver d´abandonar una de les curses on li tenia més ganes. L´any que ve hi torno, i papa aquest cop l´acabo. Fins aviat!!


Vull felicitar a tots els companys que van poder fer realitat el seu somni i poder acabar, tant la Ronda, com el Mític i l´Iniciàtic.

sábado, 25 de junio de 2011

Ultratrail de Sobrarve (65km 3500m d+)


Ja tenim el pont de Sant Joan aqui i això vol dir que marxem amb la familia cap a Aínsa, en uns bungalows molt guapos i a descansar, bueno això ells... Doncs clar jo ja m´havia buscat l´excusa perfecte per marxar de casa i estar tots contents, un Ultra. Arribem divendres i deixem els trastos al bungalow, ens trobem a la familia Claveria, la de l´Enric i anem a la piscina. Ben dinat i cap al tard anem al casc vell d´Aínsa on s´hi troba el castell, lloc molt xulo i ben conservat, a buscar els dorsals per l´endemà, on el meu tiet Miquel va i es queda amb el dorsal que havia deixat lliure el meu germà, amb dos ... Aqui aprofitem i ens entaulem uns 20 i pico en un restaurant amb unes vistes acollonants al pantà d´Aínsa. Un parell de Volls i un bon sopar i cap a les dotze de la nit ens fiquem al llit. Em sona el despertador a les 5 del matí, ens vestim i sortim cap al castell caminant, allà comença la cursa. Torno a menjar una mica ja que el cos m´ho demana, em prenc un café, escoltem el Briefing, minut de silenci per la malaurada mort de l´Irene Edo (va perdre la vida mentre feia el que més li agradava, córrer) i au tots a córrer. Sortim uns tres km neutralitzats i un cop agafem el Gr19 el grup comença a trencar-se. Anem fent amb el Clave, el seu cosí i l´Enric a bon ritme, sense cremar-se, i ens mengem els 24km de tobogans fins a la Fortunada en 2 hores i 30 minuts.



Aqui mengem una mica i comencem a enfilar la primera de les dues pujades fortes, direcció al poble de Tella. Són vora les 9 del matí i comença a fer una calor bastant dura, de moment anem fent tots però el grup es va trencant, jo tinc ganes de marxa però em van frenant, gran encert. Sense cansar-me gaire arribem a Tella, poblet on sembla que no han passat els anys, vell, rústic, amb gallines i conills a peu de carrèr, molt xulo i trànquil. Baixem uns metres i tornem a enfilar ara si en busca del port per on ens ha de portar cap a Bielsa, Portiello de Tella 2100m.









A bon ritme anem fent però el grup es torna a trencar, jo i l´Enric decidim pujar fins d´alt i ja esperarem al Carles i el seu cosí que té problemems amb la Fascitis. L´últim tram és dret i camp a través, amb unes vistes on el cap es queda en blanc i l´únic que pots fer és al.lucinar i voler fer tots els cims que tens al voltant.



Al cap d´uns minuts arriba en Clave i ens tirem cap a Bielsa per una baixadeta pel mig d´una tartera bastant interessant. Gassssssssss cap avall i en 40 minuts som al punt de la marató, poble de Bielsa (6hores 30min). Molt bon ambient i gran havituallament, tornem a menjar fort, bueno al carles ja fa estona que va tocat i no li entra res, malament!! Aqui em trobo l´Albert una mica ratllat perquè s´ha perdut i diu que plega, "no home no", "vine amb nosaltres", no s´ho pensa i marxem. Una mica de trote al costat d´una riera amb una claretat de l´aigua espectacular, per poc no ens hi tirem, la calor que està fent a les dotze del migdia ens està deixant secs. Sort que entrem dins un bosc espés on el sol no hi toca però mica en mica la sensació de xafogor en deixarà més d´un arrossegant-se com un llimac.



De moment em trobo bé i vaig tirant, l´Enric puja i em deixat el Carles que vagi fent, anem guanyant alçada fins la Cruz de Guardia 2116m. Sort en tenim que pel cami es va creuant un riu i literalment ens hi fotem dins, remullant-nos totes les parts del cos, sort en tenim. Un parell d´hores i estem d´alt del Coll, descansant i esperant en Clave a veure com arriba. 30 minuts després treu el cap i sembla un cadaver el pobre, porta una pàjara important, s´asseu i li porto un parell de platàns, apenes pot menjar res i està molt fos.



Uns minuts després li foto canya i comencem el descens fins a Senyes, descens una mica guarro amb corriols sense desbrossar i plens d´ortigues, acabem amb les cames fetes un cromo. Aqui jo vagig tirant i esperant, marcant una mica el ritme a veure si s´animen i troten una mica. Costa però arribem a Serveto on hi ha l´últim repetxo d´uns 200m d+, curt però intens sota el sol abrassador de Sobrarve. Muntanya amunt fem el repetxo, quedem 8km i els dic que enecessito marxa i que necessito trotar una mica, sinó se´m fara molt pesat. Em sap greu però marxo direcció Plan on tinc ganes d´acabar i descansar una estona, amb 10 hores i 40 minuts entrem a meta amb l´Albert i el Jan, on amb 2 anys ja en porta unes quantes, a veure si s´enganxa :)



Al cap d´una estona arriba en Carles i l´Enric. Felicitar al Miquel, al LLuís i la Maite per haver-se treballat la marató en un dia molt i molt dur, es demostra la qüantitat d´abandonaments que hi va haver. A les vuit del vespre sopar de corredors al pavelló de Plan i cap a Aínsa a dormir després d´un dia molt llarg, intens i espectacular.



L´endemà diumenge enfilem tots cap a refugi de Viadós on ens espera un magnific menú, però sobretot unes magnifiques vistes de la vall del Possets, hi tornaré. Aquest caps de setmana són dels que et queden a la memoria però m´entristeixen una mica, ja que ens falta el meu pare al nostre costat. Tot aquest esforç i voluntat en les curses tu me l´has ensenyat. En una setmana més, la clàssica, Nuria-Queralt.




sábado, 11 de junio de 2011

Cavalls del Vent (75km 5200m d+)



Portem uns dies de pluja i sembla que no vol parar. El cadí té d´estar espectacular, som divendres 10 de juny i hem quedat uns quants colegues per fer la travessa dels Cavalls del Vent. A les 20:00 de la tarda plou amb ganes al mirador de Gresolet, agafem les motxilles amb el meu germà i pugem cap al refugi Estasen on hem quedat amb en Clave, en Lluís, el Roger i el Jordi per sopar. Puntualment a 2/4 de 9 sopem i ens comencem a preparar els trastos ja que a les 22:00 volem sortir.



Aqui arriben en Guido, el Joel i l´Oriol, que s´apunten a fer la travessa amb nosaltres. Arriba l´hora i sortim direcció Gresolet, on la baixada està fatal i no parem de llepar el terra, 40 minutets i ja estem fitxant al refugi. Marxem ràpidament encarant la pujada que ens portarà al Coll de la Bauma, el terreny està fatal, molta aigua i fang on costa avançar i les cames pateixen més del comte. A sobre comença adescàrregar de valent i ens posem els "packlites" per no acabar com peixos. La sensació d´estar de nit, sols amb els frontals i plovent, és indescriptible, senzillament al.lucinant. Anem fent grupets i xerrant tot trotant i ens posem als peus dels empedrats, Cal Cerdanyola. Aqui em prenc un gel on se´m creua a l´estòmac. Anem pujant mica en mica pels Empedrats i travessant la riera, baixa força aigua però em pensava que estaria molt pitjor. En 50 minuts estem al refugi de Sant Jordi, on carreguem aigua, fitxem i tirem direcció Coll d´escriu, portem 3hores i 15 minuts. Anem avançant en la nit, para de ploure i sembla que el temps s´obre ja que aparèixen algunes estrelles. Fa fred i anem ben xops, estic preocupat ja que a d´alt del Niu potser que les pasem magres. Arribem a Greixer, travessem la carretera i comencem a enfilar cap al refugi de Rebost i així salvant els 1700m de desnivell positiu que hi han fins arribar a la Tossa d´Alp. El terreny en aques punt és fatal, fang i aigua fins a mitja cama, els peus ben congelats i avançant a pas de tortuga, ostres com costa. L´estòmac a part me l´està jugant i tot el que miro de menjar no tinc nassos a empassar-mo, m´estic debilitant mica en mica i la "pàjara" que porto és bastant bèstia. A més començo a patir un atac de son que em costa m´antenir-me dret, no penso en res, la ment en blanc i camino. Així de penós arribo a Rebost, on fa un fred que pela. Ens abriguem amb tot el que portem, fitxem i comencem a enfilar cap al Niu. Són les 5 del matí i sé que d´aqui una hora ja serà de dia i les coses segur que canvien. Creuem la ruta del trencapinyes i enfilem pels prats amunt. La boira fa acte de presència i el vent cada vegada és més fort, entre tots estem lluitant de valent per poder arribar al Niu. Ens perdem per culpa de la boira, no es veuen les estaques, a mi se´m passa la "pàjara" però veig al meu germà i algún colega molt tocats. Arribem al Niu i es fa de dia, el que el refugi està tencat i hem de baixar pitant perquè la sensació de fred és molt bestia, tartera avall i entrem als corriols que ens porten fins a Coll de Jou, aqui estem resguardats i parem un moment, ja que el Roger tira cap a Bagà i on l´acompanyen l´Oriol i el meu germà, que va molt tocat, em sap greu per ell però tornarem i acabarem el que em començat. Nosaltres seguim a bon ritme i amb ganes de menjar un entrepa al Serrat de les Esposes.



Corren pels Prats del Moixerò un se sent lliure, m´encanta aquest lloc, a més vinc molt a entrenar-hi. Ens endinssem dins el tub que porta el torrent i on arribem per fi al refugi, on fem una parada bastant llargueta i on ens mengem uns entrepans de truita i un café amb llet que em deixen la bateria a punt per tornar-hi. Aqui el Jaume es despedeix ja que ha quedat amb la Mireia per marxar cap a França. Nosaltres i tornem xino-xano cremant l´entrepà que ens hem menjat, i on en menys d´una hora ja estem a Cortals de l´Ingla. Un minut per fitxar, omplir d´aigua i tirem cap al penúltim refugi, passant pel temut Coll de Vimboca (on ens el fem en un tres i no res) el Serrat de la Muga, aqui el grup es separa i decidim que nosaltres tres, en Clave, en LLuís i jo ens separem d´en Jordi i d´en Joel, per no perjudicar-nos mutuament. El cami fins a Prat d´Aguiló és llarg i dur, però en menys de 2 hores i 30 minuts per fi li veiem les orelles al llop. Coca cola i entrepanet i sortim pitant per encarar l´última pujada seria de la travessa, el Pas dels Gosolans.





Com que m´encanta aquesta pujada se´m passa ràpid tot xerrant amb en Clave i els excursionistes que ens anem creuant. Arribem a d´alt i això ja està llest, una bandera blaugrana ens recorda el doblet espectacular d´aquest any. Aqui ja si que ens embalem una miqueta i comencem a trotar per la Serra Pedregosa on hi llueix un verd esplèndid, un cop llesta, agafem el cami que ens ha de portar fins al Colell i d´aqui cinc kms de pista per acabar el bucle fins a Estasen. 17 hores de travessa, il.lusions, patiments, però sobretot companyerisme i muntanya. Estic content perquè m´he trobat molt fresc de cames, l´únic que el pubis encara em fa la guitza i acabo amb bastant mal. Em sembla que patirem a Andorra :)


Salut i muntanya!!