jueves, 24 de mayo de 2012

Marató Zegama-Aizkorri (42km 5430 Dacumulat)




 Han passat quatre dies, estic al sofà amb la pota tiesa i encara digerint el gran cap de setmana a Zegama, mirarem que surti una bona crònica. És la primera vegada que la nit abans d´un Ultra o cursa descanso, i no ho entenc, perquè us asseguro que de nerviós n´estava un rato. Serà bo o dolent, això ja ho veurem d´aqui una estona. Em llevo, miro per la finestra i segueix plovent, tot són dubtes i no sé que agafar, definitivament i veient com està el temps i sobretot el terreny deixo la "xuleta" del sub5h a l´hotel. Això si, les dues neurones que encara em queden i funcionen prou bé han retingut algún dels parcials que necessito per cumplir la meva missió. Quedem a dos quarts de set amb l´Abel per esmorzar i omplir el motor de gasolina que avui tinc la sensació que el portaré passat de voltes.
Enmig d´una intensa boira i pluja marxem cap a Zegama amb moltes ganes de marxa. La cosa continua anant bé quan ens fan aparcar just davant del pavelló on ens dutxarem després, i on el dia havia quedat al.lucinat de la pota que correria aquest any la marató, quants craks!!
Ens posem la roba de feina i marxem cap a la plaça en busca d´amics i ambient, aviat ho trobem tot. Abraçades, riures, tot això és genial per passar els nervis previs a la sortida d´una cursa que promet ser èpica. Ens fem alguna foto amb algún dels craks que coneixo (aqui amb l´Oriol), i a dos quarts de nou entrem dins el recinte tancat on et fan el control de dorsal i xip.


Continuem amb l´escalfament de llengüa (no n´apendrem mai) i a les nou en punt PAM!!! Com un ramat de cavalls desbocats sortim tots a estirar el grup pels carrers de Zegama fins que en sortim, i atenció la xinxeta que comencem a pujar. Aqui ningú camina, vaig amb el ganxo bastant endavant, però a diferència d´altres dies em sento còmode, ostia que la liarem... Un cop passats els primers kms tothom a lloc i continuo a bon ritme pujant en busca d´una bona roda que em porti a bon cami. El terreny està fatal però m´ho agafo bé i de moment ni una molestia al pubis. Un cop arriben a l´avituallament de Bidarte (km5), comença una baixada amb tonelades de fang fins arribar al control de pas d´Otzaurte (km7). Miro el crono i la neurona m´informa que vaig clavat amb els parcials del sub5h. Que faig em pregunto? Li foto gas a veure que surt o miro de disfrutar més i a pendre pel sac el temps? Si fos una altre marató possiblement hagués triat la segona opció, però tractant-se d´aquesta vull intentar i aconseguir plaça directe per l´any que ve, got d´isotònic i amunt!!!


L´ambient en aquest punt és increible, gent cridant el teu nom pensant que són amics i no. Són autòctons paper en mà, amb una dels dorsals amb el nom, això és brutal.
No perdo gaire temps i agafem un corriol amb forta pendent i amb una barreja de fulla+fang  on fas un pas endavant i un altre enrerra, ric per no plorar però n´hi han d´altres al meu costat que es caguen amb la mare d´algú, no crec que valgui la pena perquè és el que ens espera en els següents 35km restants.


Sortim d´aquell fangar i enllacem uns kms bastant ràpids per una fageda plena de tobogans i on em deixo portar per la inmensitat d´aquell lloc. Estic disfrutant com mai i xupant roda d´un parell de bascos sortim d´aquell lloc tant increible per passar amb un altre que no té desperdici. Pedra i més pedra per assolir el primer cim del dia, l´Aratz (km16). A mida que anem pujant el vent áugmenta i la pluja transforma amb flogs de neu que se´t van esclafant a la cara. És per quedar-te allà parat, no pensar en res més del que la natura t´està donant, però em desperto i m´adono que estic glaçat, em poso el paravent i augmentem el ritme per atravessar la carena i agafar el prat que ens portarà cap a Santi Spiritu no sense abans passar pel tunel de pedra natural que la natura va decidir esculpir en aquell lloc. Sento un murmurri que gaire bé no sé d´on bé fins que després d´un revolt tancat i uns 200 metres de corriol apareixo als peus de Santi Spiritu (km20). Gel, got d´isotònic, agafo aire i amunt!!!!


Em trobo als peus de l´Aizkorri amb una xinxeta impressionant i desenes de persones cridant "oso ondo" "aupa sergi". Com collons voleu que un no s´esveri, doncs gassss amunt i passi el que passi. De cop em trobo amb el Bodi que em dóna anims i m´informa que un pèl més a d´alt hi ha un descans, l´Assumpta i el Jordi Saragossa fent unes fotos espectaculars, i segur que molts més que no vaig veure a causa de l´encegada que portava. Ara us ho dic, sort que no em vau veure al descanset aquell, perquè una mica més i trallo, ho vaig donar tot en aquell repetxo. Un cop marxats d´aquell lloc màgic torno a centrar-me i caminant a bon ritme, pujo i pujo adelantant a uns quants corredors i excursionistes que amb els seus crits et porten volant fins el cim de l´apreciat Aizkorri (km23).



Un cop sortits del bosc el vent i la neu tornen a fer acte de presència, aquest cop encara amb més força que l´Aratz, em torno a abrigar i entro a la carena on només unes cintes de plàstic em separen dels valents que hi han al cim de l´Aizkorri. Allò és una festa, el Jaume fent fotos, l´Ives amb el seu creeeeek, en Massa al petit refugi, però el temps i sobretot el crono no em deixen disfrutar d´aquell moment, un altre cop serà. Menjo un parell de gominoles, got d´isòtonic i marxo a enfrentar-me a l´aeria i sobretot tècnica carena que em portarà fins el punt més alt de la cursa, l´Aitxuri (km24 1550m). Trec el cap i m´apareix la famosa i temuda baixada "Ostiagorri" li diuen, m´ho crec perquè em sembla que mai havia fet una pendent tant dreta cara avall. Tot i així passant de les cordes que havien posat per assegurar el primer tram em llanço cap a baix no sense llepar un parell de vegades i on dono caça a la primera dona (Ohiana Kortazar) i l´Arnau Julià (campió del Món de raids), mare meva quina pota que tinc al davant!
Tot i així em trobo tant bé que obro gas i anem fent la goma durant una bona estona, em porten a bon ritme i estic disfrutant com mai, tant que me n´oblido fins i tot de parar a fer un pipi i me´l faig a sobre. No es pot perdre aquell ritme per res del món, total per una mica més de merda a sobre no?
Enmig de prats i on veus com les vaques disfruten menjant aquella herba tan fresca, nosaltres a tota castanya arribem a l´avituallament que hi ha just sota l´Andraitz (km28). Els bessons comencen a fer de les seves i em menjo un parell de plàtans, he d´assegurar perquè encara hi ha molta tela que tallar. Fa estona que no sé com vaig de temps, ara seria l´hora de treure la "xuleta" i no la porto, però un cop coroni l´Andraitz ja podré treure la calculadora i fer números. Esperonat pels voluntaris marxo i en poc més de 20 minuts arribo al cim on em trobo amb el Ramon amb la camera deixant constància d´aquell moment. Ara si, km 30 i el Bodi em va dir que tenia 12km per córrer de valent, això si, si el terreny estigués en millors condicions potser seria més fàcil.


Miro el crono i tot i que no vaig sobrat veig que si apreto baixaré de 5 hores i hauré aconseguit l´objectiu. Em llanço com una aguila sobre la seva presa muntanya avall, per corriols i pistes amb fang, fang i més fang. Rellisco, corro i em deixo anar, tant que en el km 34 més o menys em foto un lletot on pico de genoll al terra. Entre el fang i les perneres no m´adono del viatge que porto al genoll, potser millor, no sigui que m´entri el canguelo i ho foti tot a rodar. Uns minuts fora de combat però mica en mica em vaig refent, miro el crono i m´adono que estic volant fins arribar al km38 on m´esperen l´Anna, els Koales Jordi i Roger amb les respectives xicotes. Vaig tant encegat que no m´estic ni dos segons, ho sento nois però avui tenia feina, ja em perdonareu. Gas i més gas ja sento l´speaker de Zegama com va arribant la gent, entre el fred i l´emoció tinc tot el cos amb pell de gallina, igual que ara quan escric aquesta frase. T´adones que t´acostes a Zegama per la quantitat de gent que et vas trobant pel cami i et va cridant, en mans amb els seu colegues, en Bodi, el meu cosí, estelades, icurrinyes... Que gran que és tot això!! Després de 4 hores i 56 minuts i 77 de la general passo per sota de l´arc d´arribada muntat a la plaça, objectiu complert i si no passa res l´any que ve hi tornarem a ser. Gora Zegama :)


Com anècdota al finalitzar la cursa m´adono que el pinyo tindrà més conseqüències de les previstes, ja que després d´una dutxa em porten en ambulància junt amb un altre corredor cap a l´hospital de Zumarraga a cosir-me´l. Total 8 puntets de sutura i a descansar uns dies. Salut, muntanya i kms!!!
Vull agraïr l´esforç de la Meritxell, el Jan i el del petit Lau acompanyant-me en aquest viatge d´última hora tant especial per mi. Us estimo molt!!! I donar les gràcies a TOTS als que m´heu animat, ja que aquests dies són una mica durs, ja que no puc disfrutar del que més m´agrada, la muntanya.



martes, 8 de mayo de 2012

Trail Series de Cambrils (14km 150 D+)





Cap de setmana de quatre dies i marxem a Salou amb la familia a descansar que ja toca. Després del primer Ultra de l´any a Mallorca amb bones sensacions tenia ganes de desconectar i tornar a agafar forces de cara els reptes de l´estiu. El que no contava era arribar a la platja i veure un poster en una botiga d´esports del 1r Trail series de Cambrils, 14km ràpids per pista per les afores del poble. Ja hi som, la Meritxell ja em cala i em pregunta si hi aniré. Poso cara de bon nen i em dóna el vist i plau jejeje. Em llevo diumenge i marxo cap a la pista d´atletisme de Cambrils on a les 10 del matí es dona la sortida de la cursa. Som poquets, d´aquelles curses familiars que tant ens agraden a tots. Sortim a tota llet i un grupet de tres marxen volant, el ritme que porten no és el d´un Ultra precisament. Mare meva com pateixo però mica en mica sembla que em trobo bé i vaig tirant fins que caço el quart. Motivat i com una moto em llanço a veure si hi ha rastre dels tres primers i cap al kilometre 10 veig el tercer. Ara si que pel cap em passa de tot i decideixo deixar-me la pell per veure si l´atrapo. Tocat però motivat al km 12 l´agafo, corro i no deixo de córrer fins que veig que el nano va perdent gas i mica en mica vaig marxant. No dono credit al que estic vivint, fa més d´un any que no faig una sèrie i estic volant, tant que acabo la cursa en 55 minuts. Tercer i molt content de poder mantenir un ritme per sota de 4min/km durant tota la cursa.

Pròxima estació PunkTrail de Fonollosa.

martes, 1 de mayo de 2012

UltraTrail Serra de Tramuntana (107km 4300 D+)



Per fi després de 5 llargs mesos em torno a posar un dorsal, quines ganes tenia de tornar a sentir aquell cuc a l´estomac, brutal. marxem cap a Mallorca amb la familia a casa d´uns amics i jo a fer l´Ultra de 107km. És divendres nit i marxem cap a Andratx a buscar el dorsal i a sopar ja que la sortida de l´Ultra és a les 12 de la nit. Em sembla que em passo un pèl menjant i em sento ple, mala senyal. La familia i amics em deixen al pavelló i marxen a dormir placidàment a Manacór, mentre jo saludo a infinitat d´amics que feia molt que no veia a causa de la meva retirada temporal del nostre terreny de joc. A mi m´espera una llarga nit per uns paratges al.lucinants, en companyia de l´Albert. A mitjanit es dona la sortida de l´Ultra, on abans d´encarar la primera rampa del recorregut ens toca trotar per uns6km d´asfalt que van picant amunt mica en mica.



Ens ajuntem amb l´Albert però li dic que si vol tirar que ho faci, que jo de moment vull anar trànquil a veure com respon el pubis. Porto molt poc rodatge corrent (a part de la bici) i tot pot ser que hagi de plegar, esperem que no. Ell em diu que cap problema, que ve amb mi, doncs de conya. Encarem la primera pujada seria caminant a bon ritme, camp a través tot grimpant alguna vegada ja que de tant en tant perdem les cintes de vista i ens encigalem. Pedra, pedra i més pedra, vaig de cul amb les Hoka ja que no paro de begar-me els tormells, em fot por no acabi malament. Coronem s´Esclop i carenegem, fa pinta que hi han d´haver unes vistes impressionants, però com és de nit... Acabada la carena, ja es veuen les llums sota la vall, aqui ens deixem anar tots sender avall tot buscant la pista que ens ha de portar a l´HV del 20km a Estellencs. Arribem i per l´hora que és hi ha força ambient, intentem menjar una mica, dic una mica perquè anem un pèl tocats d´estòmac tant l´Albert com jo. En cinc minuts tornem a marxar i ens empatxem d´asfalt, deunidó quin tram més pesat, carretera i manta, a sobre hem de fer parada a evacuar els dos, per sort va bastant bé i millorem una mica de l´estòmac. En una corva per fi entrem al bosc per un corriol on es comença a escoltar com les onades van trencant contra les roques, ha de ser impressionant. Descens per un sender bastant tècnic on ens porta a una cala espectacular, aqui hi tindrem el segon havituallament, km 36. Amb l´estòmac buit i net em menjo un parell d´entrepans de nutella, la gloria, ni gels ni barretes. Mirem que ens queda per Valldemossa i arrenquem salvant els qüasi 500 metres D+ per arribar al poble. Són les cinc del matí i aqui tinc l´única crisi de l´Ultra, m´entra un atac de son acollonant, em quedo empanat mirant la llum del frontal i vaig seguint l´Albert que va marcant el ritme. Cap a quarts de sis del matí arribem a Valldemossa. Aqui l´Oliva ens diu que ho deixa i que ja hi han unes quantes baixes.



Sap greu, però nosaltres hem de seguir, a més ara tot ve de cara. Em coneixo aquest tram de l´any passat, es comença a fer de dia i podrem disfrutar del paisatge, o sigui que amunt pel cami de l´Arxiduc. Pugem a bon ritme i aqui ja comencem adelantar algún corredor, no parem de parlar i això és molt bona senyal. Cincuanta minuts més tard ja estem a d´alt tot corrent la carena, disfrutant del penyasegat que tenim als peus i sobretot de l´endimoniada baixada que hem de fer fins arribar a Deià, km 54. Amb els quadriceps més que calents arribem al poble i ens trobem amb el Dani i el David. Aqui torno a menjar fort, bona senyal, però el pubis es comença a queixar una mica i l´ensulfato amb una bona espraiada de reflex. Arranquem direcció Soller tots quatre fent-nos la goma durant una estona fins que el david no va massa fi i al final plega. Aquests moments són els més tristos de veure, quan un company o un mateix a ha de deixar. Trotant a bon ritme li comento a l´Albert que a Soller l´any passat hi havia un pollastre amb suc que estava per sucar-hi els dits. Ho sigui que instintivament accelerem la marxa tot buscant l´ansiat premi. A mig matí arribem a Soller km 63 i el sol ja pica de valent, però que veuen els meus ulls, no hi ha el pollastre!! Aquest any ho han canviat i hi han dues olles gegants amb pasta i arros. Que hi farem, em menjo dos plats de pasta i un brioix de xocolata, ja que s´ha d´agafar forces per atacar el barranc de Viniaraix, una rampa de pedra amb més de 2000 escales que ens posaràn les cames a lloc. El lloc és impressionant, pujant escales i creuant el rierol que baixa del pantà, anem pujant i avançant corredors i excursionistes. És tant entretingut que se´m fa curta la pujada al pantà de Cuber. L´esforç i el ritme que hem imprimit pujant em deixen buit, per primer cop recorro a un gel amb cafeina i una barreta de magnesi. Me´ls cuspreixo en un moment i de cop torna a recórrer l´energia pel meu cos. Migdia i estem al punt més alt de la cursa, fa molta calor, anem sense aigua i sort que ens quedem un parell de quilometres fins arribar a Cuber km 73, aqui ens passa el gran Tofol Castanyer molt sobrat. Nosaltres a lo nostre, passem el pantà com dos coets i per fi arribem a l´havituallament de la penya blaugrana i els militars.



Amb una gana i una sed descomunal, em menjo un donut i tres entrepans de nutella, omplo els bidons i sortim direcció al Coll de Massanella, últim desnivell positiu seriós de l´Ultra. Ja li veig les orelles al llop i això em fa posar com una moto, l´Albert va un pèl tocat de l´estomac però anem fent a bon ritme i poc després coronem el coll. Ara si que ja està, carenegem una bona estona on se´ns ajunta un nano de l´illa i cap a Lluc per un sender extremadament dret i tècnic. Com disfruto, com ho trobava a faltar, quines sensacions tant bones, sobretot arribant a Lluc km 90 on està ple de gent on ens reben com autèntics gladiadors. Queden 17km amb algún repetxo però amb tendència anar baixant. Mengen però marxem ràpid que ja un té ganes d´arribar i trobar-se amb la familia. Amb molta calor anem menjant kilometres direcció Pollença, però abans ens trobem amb una desagradable sorpresa. Ens trobem l´Eugeni ben coix, pobre, diu que ha caigut i porta un bon meló al genoll. Diu que tirem però com que no ens ve de deu minuts l´esperem i trotant-caminant arribem a Pollença cap a les quatre de la tarda després de 15 hores 50 minuts, sobrat de forces i entrant amb el Jan que és el que més il.lusió em fa.







 Finisher i primera prova de l´any superada, ara haurem de seguir entrenant dur preparant el repte sorpresa del maig i sobretot la Volta, la Ronda i el GRP.
Amunt i kms ;)